Lengua Valenciana

GRAMATOLOGIA VALENCIANA

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(I)El notari Carles RosEs un fet incontrastable que els classics valencians foren excessivamentetimologistes, separant-se en molta freqüencia de la fonetica usual i correntd’aquells temps, El seu empenyorament principal fon sense cap dubte,conservar en les paraules, les formes originals que prengueren, no a solesdel romano vulgar, del que procedix la nostra llengua per lentes evolucions,sino tambe del llati migeval, l’influencia del qual, en els segles XII iXIV no pogue ser major sobre tots els romanç, trobats en les distintes partsde
la Peninsula Iberica, com ho fon en França, en Italia i en Romania.Estos mateixos escritors, encara que en lo tocant a la sintaxis guardarencerta uniformitat, no arribaren mai a posar-se d’acort, respecte a l’ortografia;ya que fon tal l’indecisio i, anarquia en l’eleccio i us dels signes graficsque no solament t’apareix notable divergencia entre ells, sino que nopodem citar a un a soles que no se contradiga ad ell mateixa, usant, arauns signes, ara uns atres, segons el seu caprig.En est estat deplorable de confusio ortografica, arribà la nostra llenguaal segle XVIII, en que, en la privacio del seu us oficial, a causa de l’aboliciodels nostres Furs, eren contats els escritors valencians que per les seuesproduccions lliteraries, es servien de la seua propia llengua.No obstant, entre uns atres escritors d’este segle, de verdadera decadenciaper a la llengua valenciana, hi hague un tan zelos i amant d’ella, que per 51  

espai de cinquanta anys, se dedicà totalment, i en un teso que hui admire m ,a la conservacio, purea i restauracio de
la mateixa. Fon este benemerit patriciel distinguit notari don Carles Ros, primer valencianiste, que en els seusescrits alçà la veu de la protesta contra els contrafurs del centralisme.Est entusiaste amador de les nostres glories patries, veent que la llenguamaterna se relegava a l’oblit, entre els escritors regnicoles valenciansescrigue
la seua Práctica de Ortografía para los Idiomas, castellano yvalenciano que publicà en 1732. Cregue Ros que despres de l’injusta aboliciodels nostres Furs i en la preponderancia del castella sobre el valenciàen les produccions lliteraries, sería inutil un tractat d’ortografia puramentvalenciana; i per este motiu
es decidi a donar regles per a escriure un i atreidioma. El seu treball en lo que
es referix a la part valenciana, encara quequedà com a monument historic lliterari, no fon labor inutil, sino molt profitosaal menys per als estudis moderns, puix que nos traça admirablementel transit i progrés evolutiu del llenguage classic al llenguage de marcadadecadencia de l’ultim mig segle XVII i del principi del XVIII, i per este treball,Carles Ros deu ser considerat com el primer gramatic valencià, encaraque siga en la part ortografica.A penes havia eixit a llum
la seua Ortografia, publicà tambe, en 1733,el Tractat de adages y refranys, y práctica pera escriure la llengua valenciana.En este nou treball consegui Ros reunir i coleccionar les frases mesgenuïnes de la nostra llengua i que mes la caracterisen per la seua gracia,per la seua energia i viva expressio, traçant, al propi temps, en les novesregles ortografiques, l’orientacio mes adequada que devien seguir en lesseues produccions els pocs escritors que usaven la nostra llengua enaquells temps.Enamorat de les excelencies de la seua llengua i desijós de que els seuscompatricis participaren del seu just entusiasme publicà tambe, en 1784, elEpítome del origen y grandeza del idioma valenciano.En 1789, publicà una atra obra intitulada Breve Diccionario valenciano-castellano. El fi principal de Carles Ros fon pera que els valencians, almateix temps que
es dedicaven a l’estudi de la llengua de Cervantes, nooblidaren el riquissim lexic de la seua propia llengua.I en el fi de que els chiquets, no obstant la pressio oficial, poguereniniciar-se en la llectura i primers rudiments del valencià, escrigue un atretreball que intitulà Breve explicación de las cartillas valencianas i fonpublicat en 1751. Tambe escrigue per al mateix efecte, encara que nopogue vore la llum publica, un atre tractat en el titul de Besceroles valencianes,ab les combinacións ó sylabes de sos dialectes – Sylabes ó combinacións,també pera facilitar á be lletgir.Encara no se donà per satisfet el seu incansable zel per la conservaciode la nostra llengua, no obstant haver arribat als postrers anys de
la seuavida. Veent en sentiment de la seua anima, l’increment que prenia la castellanisaciodel valencià, en la mateixa ciutat de Valencia, a fi de posar unfre a tan perillosa invasio, publicà, en 1771, o siga, dos anys abans de laseua mort, la seua nova obra, en el titul de Corrección de voces y phrasesque el vulgo ó común de Valencia usa, ó ha introducido, hablando, ó queriendohablar su materno idioma.Mori Carles Ros en 1773, sense que hi haguera a soles un valencià que,imitant el seu eixemple, continuara tan patriotica labor en favor de la llenguavalenciana, fins que, transcorregut un segle, aparegueren don JoséNebot i Constanti Llombart.  P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.53  

“LAS PROVINCIAS” – 12 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(II)Josep Nebot i Constanti Llombart  S’ha dit, encara que no en fonament, que el valencià fon llengua morta,durant el segle XVIII i fins a, mitant del XIX, pel fet d’haver-la abandonadacasi per complet, els escritors valencians en el transcurs d’este temps.Els que tal diuen, no tenen en conte que una llengua es nomena viva, noprecisament per l’us que d’ella facen els escritors, sino per la seua utilisacioconstant en el llenguage parlat. I ningu pot negar que el valencià continuàsense interrupcio, en boca del poble, durant el mencionat temps.Es veritat que tota llengua viva evoluciona lenta i constantment atenenta les seues propies lleis; que estes tenen sempre per orige certes i determinadestendencies fonetiques, propies, aixina mateixa, de cada païs; i quequan estes
es desenrollen a merce del poble, sense trobar resistencia en elllenguage escrit, arriben fins a l’exageracio traspassant els llimits del progréstotalment gradual que s’observa en totes i en cada una de les llengüesvives; i que, per fi, ve, com a conseqüencia la corrupcio en gran part dela mateixa llengua.Tot aço es innegable, i, per lo mateix, hem de confessar que la nostrallengua, obedint ad estes coses, havia arribat a un estat de llamentable deixadeaquan s’inicià la restauracio de la mateixa, a mitant del segle passat,gracies als seus nous cultivadors. I no foren poques les dificultats en quees trobaren estos escritors, poetes la major part d’ells, a l’inaugurar la seualabor restauradora.  

Com per a escriure en ortografia correcta una llengua s’ha de coneixerdegudament l’orige o etimologia d’esta, en les lleis fonetiques i evolutivesde la mateixa, posades en practica sense interrupcio, no a soles en el llenguageparlat, sino tambe en l’escrit, i d’aço carien, casi en absolut, els ditsrestauradors, varen vore’s en aquells moments en la precisio d’haver deprendre un d’estos tres camins o subjectar l’ortografia a la fonetica corrompudai adulterada de la ciutat de Valencia i acomodar-la, en lo possible, ala castellana; o imitar l’ortografia dels nostres classics antics; o be prendre’scom a base les orientacions catalanes, per ser la llengua catalana la que,entre totes les romaniques guardava major afinitat en la valenciana.No hi hague, ni pogue haver uniformitat de criteri, respecte a l’orientacioortografica, entre els nous escritors, i cada un trià, al seu antoix, elcami que millor li va pareixer. D’esta diversitat de criteri s’originà la confusioen l’ortografia de moltes paraules que apareixen en distintes formes,com succeix en mig, mitg, mij, mitj, mitx, mich.Si en lloc de pretendre uns castellanisar la nostra llengua, o omplir-lad’arcaismes, com ho feren uns atres, o be catalanisar-la, com ho intentarenla major part d’ells, s’hagueren posat d’acort, davant de tot per a estudiarla ortofonia, aço es, la verdadera pronunciacio valenciana que en aquellsmoments existia, i que encara es conserva hui genuïna en les provinciesextremes d’est antic regne, o siga, en les d’Alacant i Castello de la Plana; iad eixa pronunciacio verdadera hagueren acomodat la seua ortografia,prescindint a soles de les tendencies fonetiques exagerades del vulgo queconstituien les diferencies dialectals propiament dites, hui tindriem unaortografia racional, que es l’unica que, en tot cas, devia prevaleixer.Els mateixos escritors llamentaven la confusio ortografica que reinavaentre ells; pero ningu osava alçar la seua veu de protesta contra la mateixa,ni molt menys, intentar l’unificacio, en punt tan essencial per a la nostrallengua, fins a que, per fi aparegueren dos valencianistes lliterats elsquals trencaren el gel de l’indiferencia,
es decidiren a continuar la patrioticalabor, interrompuda per la mort del gramatolec valencià don CarlesRos. Eren estos Josep Nebot i Constanti Llombart.A Nebot li va cabre la gloria de ser el primer que llançà el crit de protestaen el seu celebre articul intitulat: “Quousque tandem”, publicat en elAlmanaque de “Las Provincias” de 1884, en el qual, despres de censurarFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  durament als escritors que castellanisaven la nostra llengua, lo mateix queals que la catalanisaven o intentaven desfigurar-la en un gran numero d’arcaismesimpropis i introduir-los sense fonament ni rao, proponia l’unificacioortografica, confiant esta delicada missio a una de les nostres prestigiosesentitats, LO RAT-PENAT, o la Sociedad de Amigos del País; o beescrivint dos Gramatiques valencianes, una classica i l’atra vulgar.Pero els clamors de Nebot a soles trobaren un eco favorable enConstanti Llombart. A instancies dels dos es propongue despres la celebraciod’un Congrés filologic valencià, a on devien plantejar-se, discutir isolucionar les qüestions mes trascendentals de la nostra llengua, com abase de la redaccio d’una gramatica valenciana. Mes l’indiferencia delsvalencians, per un costat, i la seua poca preparacio en esta classe d’estudis,per un atre, feren fracassar tan fermos proyecte.P romete en eixos moments Llombart que a la publicacio delDiccionario Valenciano, seguiria
la de Gramática Valenciana. Havia escriteste lexicograf en 1880, el seu Ensayo de Ortografía llemosino-valenciana,que fon premiat en els Jocs Florals d’aquell mateix any; pero permaneixqueinedit fins a 1887, en que fon publicat junt en el dit Diccionari. Nopogue Llombart donar compliment a la seua promesa per haver-lo sorpresla mort a penes acabada la publicacio d’esta obra.No retrocedi, per aço, el senyor Nebot en l’empresa, i prengue pel seuconte la redaccio d’una Gramática Valenciana Vulgar, que va vore la llumpublica en 1894. Mes, donades les corrents catalanistes de no pocs escritors,i les arcaiques dels mes, de poc servi este nou treball del senyorNebot.No obstant, Nebot segui treballant per la consecucio del seu nobleideal, que no fon un atre que redimir l’Ortografía valenciana de tota ingerenciaestranya, ya donant freqüents conferencies en la Societat de Lo RATPENAT, ya escrivint raonats articuls com l’intitulat: “Algo sobre fonologíavalenciana” que publicà en el mateix “Almanaque” de “Las Provincias”pertanyent a l’any 1899.Quedava per realisar encara la publicacio de la Gramática clássicavalenciana; pero el nostre gramatolec carregat d’edat i ple d’alifacs, no tingueya anims ni força per a acometre tan gran empresa i
es llimità a solesa escriure la Ortografía clássica valenciana, que publicà en 1910.Encara que tant Nebot com Llombart deuen ser considerats com iniciadorsde l’actual moviment llingüistic valencià i pels seus desvels i laborincessant en la restauracio de la nostra llengua son acreedors de tota sortd’encomis i fins d’etern agraïment, per part dels valencians, els seus treballs,no poqueren servir de norma en la fixacio de l’Ortografia valenciana,ya que contenen molts i grans defectes, dels que a soles apuntarém elssegüents: primer, la falta de solidea en els coneiximents de la vida evolutivade la llengua valenciana; segon, la falta, aixina mateixa del coneiximentexacte i cabal de la fonetica d’esta mateixa llengua; i Tercer, l’indecisioque s’observa en l’eleccio i utilisacio dels signes grafics.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 191958“LAS PROVINCIAS” – 15 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(III)Les tres escoles ortografiques  De la desorientacio ortografica en que hem vixcut, i vivim encara, perdesgracia nostra, s’han orginat les distintes tendencies i la diversitat de criterisentre els escritors valencians. D’aci tambe els oposts derroters que unsi atres han seguit en els seus escrits, donant varietat de formes a unesmateixes paraules, segons l’escola ortografica a que han pertanygut, i contribuinttots, d’esta manera, ad eixa confusio llamentable que impedix elprogrés i el desenroll de la nostra llengua.Eixes distintes tendencies, en la diversitat de criteris que s’observa entreels escritors valencians poden reduir-se a les tres escoles ortografiquesprincipals que nomenem: Escola etimologica, Escola fonetica, i Escola evolucionista.L’escola etimologica tendix constantment a la conservacio de tots elselements primordials i constitutius de les paraules, per a que estes, sent lafidel image de les romaniques, llatines i gregues, puguen revelar, a primeravista, el seu verdader orige, qualsevol que este siga.Si els defensors d’esta escola no foren tan exagerats en les seues pretensions,i consideraren les llengües no com a un organisme mort, sino plede vida, i, per aixo, expost a re b re les modificacions constants de tot org anismeviu que, per la seua mateixa naturalea tendix al seu desenroll i majorp e rfeccionament, no sería tan inconseqüent ni tan absurda la seua doctrina. 59El seu major error estreba en cre u re que les llengües romaniques pro c e d ixende la llatina i d’aci naixque l’equivocacio de nomenar neo-llatines a lesllengües romanes i revestir les paraules d’una forma marcadament erudita aimitacio dels escritors dels segles XIV i XV, nomenants de la restauracio deles lletre s encara que en mes propietat devia dir-se epoca de llatinisacio deles lletres ro m a n i q u e s.Com a conseqüencia d’eixa falsa suposicio donen sempre la preferenciaa la derivacio classica i erudita sobre la vulgar, i d’aci tambe el seuempenyorament en conservar: primer, les consonants dobles o repetides(abbat, accusar, addició, offici, collecció, suppondre, etc.), encara que unad’elles haja quedat quiescent al formar-se les llengües romances; segons,varies consonants migevals (viatge, comptar) que pel principi d’economiai per la llei d’eliminacio devien desapareixer sense que per aço patiren capdetriment les etimologies, i tercer, no poques consonants lo mateix finalsque medials, que devien modificar-se o canviar-se en unes atres del mateixorde (comte, fruit, en lloc de conde i frut), atenent al principi de transiciode sons i la llei d’eufonia; resultant d’esta discordancia entre la fonetica il’ortografia, el caos en que es precipiten tots els escritors no versats en lallengua del Lacio.L’escola fonetica, prescindint en absolut de l’etimologia i a les lleis d’evolucio,propia de cada llengua, prete acomodar, en tot, l’ortografia a lafonetica, i la seua doctrina està condensada en esta breu formula: “Unsigne per a cada so, un so per a cada signe”. Este sistema sería el mes ventajos,sense cap dubte, si poguera realisar-se sense detriment de l’etimologia;pero com atenta directament contra l’orige i l’evolucio gradual de lallengua, es de tot punt inadmissible. Segons els seus partidaris,devien desapareixerla c davant de la e, i la cedeta (ç), en tot cas, sent substituides perla s, d’a on vindria la confusio de moltes paraules homofones, com: cessioi sessio; falç i fals. Tambe devia desapareixer una s quan es està repetida;lo que sería motiu, aixina mateixa de confusio en no poques paraules, i dedestruccio de la fonetica valenciana, com ocorreria en pressa i presa;cassar i casar, etc.Esta escola ha tingut i te les seues sequaces en la ciutat de Valencia; icom en este punt la fonetica està tan adulterada per l’influencia castellana,les seues conseqüencies son molt mes desastroses. Per aixo se pot dir queels autors valencians, educats en esta ciutat i partidaris d’estes escoles noescriuen en llengua valenciana, propiament dita sino en un dialecte particularde la mateixa (¿l’apichat?).L’escola evolucionista, no perdent, de vista l’etimologia, i al propitemps la verdadera fonetica de la llengua, fonamenta la seua ortografia enel desenroll natural i progressiu impulsat per l’accio gradual i constant delsprincipis i lleis particulars que rigen l’evolucio d’esta llengua.Els partidaris d’esta escola, encara que pocs, per desgracia, son els mesllogics, i la seua doctrina està basada en els estudis de la llingüistica i dela filologia; per ad ells no hi ha inconvenient en modificar accidentalmentles etimologies, quan aixina ho exigix la fonetica; pero no transigixen enla modificacio essencial de les mateixas etimologies per raons de meraconveniencia, fonetica. I tendixen, al mateix temps, a la conservacio integrade la verdadera fonetica, per ser resultat natural de l’evolucio lenta,pero constant, de les paraules.Mentres, els valencians no deixen les seues preocupacions, seguintresoltament la doctrina d’esta escola, per ser la mes cientifica, la mes practicai ventajosa, continuaran divagant per eixe mar de confusio en que huiens troben embolicats.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.61  

“LAS PROVINCIAS” – 17 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(IV)Les normes ortografiques  

Per iniciativa del sabi o ilustre filolec mallorqui, don Antoni MariaAlcover, se convocà en Barcelona, per a la celebracio d’un CongrésInternacional de la llengua parlada en Catalunya, Valencia, Mallorca i elRosello. Este Congrés, del que fon dignissim president el mencionat filolec,senyor Alcover,
es portà a feliç terme en octubre de 1906. Ad ell concorregueren,ademes dels escritors i lliterats catalans, la major part delsmallorquins i rosellonencs, i de Valencia unicament el portaestandart de lanostra lliteratura, don Teodor Llorente i Olivares, com a representant de laSocietat valenciana Lo Rat Penat, i el que subscriu, com a colaborador delDiccionari de la mateixa llengua, dirigit pel dit senyor Alcover.Ademes de tractar-se de qüestions llingüistiques, de caracter general pera les quatre regions abans citades, hi hague marcat empenyorament en procurarl’unificacio ortografica en les mateixes, pero prenint sempre com abase les re f o rmes ya introduides per certs escritors catalans. No hi hague unitatde criteri sobre este punt entre els mateixos escritors catalans; ans al contrari,aço mateixa servi de motiu per a que s’accentuaren mes i mes les dostendencies catalanes, o siga, la dels mantenedors de l’ortografia tradicional ila dels amants de les re f o rmes, iniciades anteriorment pel grup d’escritors del“ Avenc”, re p resentat per Massó i To r rents, Casas i Carbó i Pompeu Fabra.Com a conseqüencia del Congrés Internacional es fundà en Barcelona,baix l’ampar de la Mancomunitat catalana, el “Institut d’Estudis Catalans”,en
la Seccio Filologica, del qual presidida per Don Antoni Maria Alcover,foren colocats els escritors de tendencia-reformadora en l’ortografia catalana.No tardaren estos en redactar i propondre un proyecte de NormesOrtografiques, que intentaren foren admeses per tots els escritors catalans,mallorquins, valencians i rosellonencs.Per ad aço solicitaren el concurs i cooperacio dels valencians, com hohavien fet en els mallorquins i rosellonencs. Els valencians foren representatsefectivament en el dit “Institut d’Estudis Catalans” no precisamentper a catalanisar l’ortografia valenciana com alguns cregueren, sense fonament,sino per a defendre-la i conservar-la, en tota la seua integritat admetenta soles aquelles “normes” en que coincidix l’ortografia de les dos llengües,i rebujant noblement les que constituien les diferencies dialectals, yamolt accentuades entre les dos regions.El grup d’escritors catalans, defensors de l’ortografia tradicional, fundarentambe per aquells moments,
la”Academia de
la Llengua Catalana”. Idesijosos,
com tots els catalans, d’unificar l’ortografia en les dos regions,nomenant academic de numero al mateix valencià que havia intervinguiten l’aplicacio de les Normes del “Institut d’Estudis Catalans”. Es va propondreen l’Academia el proyecte d’unes atres Normes que baix el nom de“Regles Ortografiques” devien discutir-se en sessions extraordinaries.Aixina es feu, fins arribar a l’aprovacio definitiva de les mateixes; pero l’academicvalencià feu constar en cada una de dites “Regles d’Ortografiques”les diferencies que hi havia entre catala i valencià.Jacint Mustieles, en eixe moment secretari general de la Societat valencianistade Lo Rat Penat, i relacionat intimament en els escritors catalansdel “Institut d’Estudis Catalans”, propongue en
la dita Societat valencianista,la conveniencia, de que Valencia, a imitacio de Catalunya, tingueratambe normes ortografiques que pogueren servir de base per a l’unificaciode l’ortografia entre els escritors valencians.En atencio a la proposta del senyor Mustieles, la junta de govern de laSocietat Lo Rat Penat, de la que era digne president el senyor barod’Alcahali, feu una cridaa tots els escritors i llingüistes valencians de majorprestigi per a que cada qual donara la seua opinio sobre este particular.Respongueren els dits lliterats al nomenament, com era de esperar, idonaren per escrit el seu pareixer. Despres de lo qual,
la mencionadaFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  Societat encarregà al que subscriu la redaccio d’un proyecte de NormesOrtografiques, aplicades a la llengua valenciana.Per a la redaccio d’estes Normes Ortografiques, prescindim en absolutde les catalanes aprovades pel “Institut d’Estudis Catalans”, segons el desigd’esta Societat que era tambe el nostre, per a que les nostres “Normes”foren genuïnament valencianas, i atenent a la doctrina de l’escola evolucionistade la que parlem en l’articul anterior; perque disponent nostrallengua dels elements fonetics i grafics que se requerixen per a una ortografiavalenciana independent, no era conduent demanar prestams a unaatra llengua que, encara que besona a de la nostra, diferix notablementd’esta en la seua fonetica i morfologia, i deu diferenciar-se tambe en laseua ortografia.Redactat el proyecte de “Normes Ortografiques de la LlenguaValenciana”, fon presentat a
la dita Societat per a ser discutit i aprovat en
la mateixa. En aquells moments el senyor baro d’Alcahalí, en el seu secretarigeneral, que ya ho era en aquells temps don Josep Maria Zapater iEsteve, feren un nou cridament, de caracter general,a tots els “valencians”,sense cap distincio, per a que concorregueren a les Assamblees generalsque devien celebrar-se en l’espayos salo d’actes de
la mencionada Societat,per a que, en el concurs de tots els valencians, se discutiren i aprovarenles Normes contingudes en el dit proyecte.Es celebraren, en efecte, huit sessions generals en els ultims dies d’abrili primers de maig de 1914. Ad elles concorregueren, entre uns atres,ademes del president, senyor baro d’Alcahalí, i el secretari, senyor Zapateri Esteve, els senyors don Lluïs Cebrián i Mezquita, don Francisco BadenesDalmau, don Teodor Llorente Falco, don Francisco Vilanova, don AndrésCabrelles, don Ventura Pascual i Beltrán, don Juan Pérez Lucía, donMaximilia Thous, don Francisco Cantó, Martínez Agulló, Martínez Sabater il’autor del dit proyecte.En esta Assamblea foren discutides, una per una, les dites “Normes”, id e s p res d’admeses les esmenes convenients, foren aprovades pels assambleistesi sancionades per l’autoritat de
la dita Societat. Despres foren publicadesper la prensa de Valencia per a coneiximent de tots els valencians.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  

“LAS PROVINCIAS” – 20 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(V)La Gramatica del P. Lluïs Sullana  El Centre de Cultura Valenciana, la creacio del qual fon proposta en1913 a la Diputacio de Valencia, pel diputat don Juan Pérez Lucía, i aprovadaen 1914, començà a funcionar el 20 de giner de 1915, en l’eleccio deldirector decà, en la persona del nostre ilustre escritor, don José MartínezAloy croniste de la provincia de Valencia.En la sessio celebrada per este Centre, el 17 de febrer aquell mateixany, el director, don Teodor Llorente Falco creent interpretar els justs desijosde tots els valencians amants de la seua propia llengua, expongue lanecessitat de tindre una Gramatica que servira de norma als nostres escritors,i al propi temps, manifestà al Directori la conveniencia de que fora elP. Lluïs Fullana l’encarregat de la seua redaccio, ya que per ad aço haviende servir de base les “Normes ortografiques” discutides i aprovades, l’anyanterior, en les Assamblees generals celebrades en la casa social de Lo RatPenat, i d’elles havia segut autor el mencionat P. Fullana. La proposta fonunanimement aprovada, segons consta en l’acta de la dita sessio.Quan el senyor Llorente nos transmite l’acort pres pel Centre de CulturaValenciana, no podiem explicar el cumul dels diversos i encontrats pensamentsque, en atropoll s’agolparen en la nostra ment, produint, com eranatural, diverses i fins contraries impressions. Per un costat, impressions decontrarietat, de confusio i desale al considerar les dificultats en que haviemde tropeçar, originades, primer de la nostra insuficiencia per a posar 67cobrament en la realisacio de tan gran empresa, majorment carint, casi enabsolut, de treballs, fets anteriorment, en els que poguerem apoyar el nostre;i en segon lloc, la diversitat de tendencies i opinions seguides, encaraque inconscientment, per molts dels nostres escritors.Per un atre costat, impressions d’alegria, de satisfaccio i d’ale, al mateixtemps. D’alegria, al vore l’interes en que es procurava el cultiu del nostre idiomaper una entitat, composta dels elements mes prestigiosos i de major competenciaentre els nostres escritors i d’unes atres que, encara que de caracterpolitic, per re p resentar a les ilustres Corporacions
la Diputacio Provincial il’Ajuntament, d’esta ciutat; estaven tots animats d’un mateix zel i perseguienun mateix ideal: el patriotisme valencià, l’amor a les nostres glories re g i o n a l s .De satisfaccio, al vorem honrat per la distinguida missio i perque esta me propo rcionava nova ocasio de poder contribuir en el meu granet d’arena, a lagran obra de la restauracio i cultiu de la nostra amada llengua. I tambe d’aleconsiderant que tindria el recolzament incondicional de
la Societat Lo RatP e n
a t, en les “Normes ortografiques” de la qual havia de basar-se el meu treball,i del mateix Centre de Cultura Valenciana, que acabava de despositar enmi tota la seua confiança, a l’encarre g a r-me esta empre s a .No obstant les dificultats persistien. Coneixiem els diferents criteris quemediaven entre els mateixos entusiastes de la nostra llengua, i, sobre tot,les dos tendencies principals, manifestades publicament en les Assambleesgenerals celebrades en la Societat de Lo Rat Penat per a la discussio de les“Normes ortografiques”: la tendencia vulgarisadora, sustentada per la majoriadels assambleistes, pertanyents a l’Escola fonetica exagerada, que tendixen,sense donar-se conte, a la corrupcio de la llengua, i la tendencia tradicionali arcaica, defesa per un atre grup menor, pertanyent a l’Escolaetimologica, tambe exagerada. Nosatres que considerem irracionals una iuna atra tendencia, per ser contraries als principis i lleis de la vida evolutivade nostra llengua, per a que la Gramatica fora d’alguna utilitat per auns i atres, haviem de sacrificar en part, les nostres propies conviccions, almenys per aquells moments i colocant-nos en mig de les dos tendenciesextremes i diametralment opostes escrivirem de forma que uns i atres nospogueren llegir. Clar està que no haviem de satisfer les aspiracions de tots,perque sería demanar lo impossible.Ya en les “Normes ortografiques”, per a que foren aprovades per totsels assambleistes, haverem d’admetre algunes esmenes, fetes per individuspertanyents a les dos tendencies exagerades de que hem parlat, i laGramatica devia basar-se i encara subjectar-se a les dites “Normes” perquerepresentaven la voluntat, o al menys el consentiment de tots.Tenint, puix, en conte les exigencias d’uns i d’atres, redactant laGramatica i seguint, en tot lo possible, l’Escola evolucionista, per ser
la mesracional. I hem dit que haverem de sacrificar, en part, les nostres propiesconviccions, i fon precisament en lo que haverem de transigir, a pesar nostrecom mig d’unio entre una i una atra tendencia; pero en el ferm propositde rectificar les concessions fetes a una i a una atra tendencia, a midaque uns i atres es convenceren dels seus errors.De manera que hem de confessar, ingenuament, que la nostraGramatica carix de varis defectes en la seua redaccio encara que no sonprecisament els que indica algun aspirant a gramatolec, defectes que procurarémesmenar, segons indique la prudencia i les conveniencies per a lamillor inteligencia de tots.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.69  “LAS PROVINCIAS” – 23 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VI)La Gramatica del Sr. Ortín  No hi ha cap dubte, ni podem posar-ho en tela de juï, que s’imponiala necessitat de la publicacio d’un Compendi de Gramatica Valenciana, pera que els nostres jovens pogueren iniciar-se en l’estudi i coneiximent rudimentald’esta llengua; majorment despres del patriotic acort del’Ajuntament d’esta capital. ¿Es que no hi havia valencians capaços d’acometretan gran empresa? Estem convençuts que els hi havia, no un, sinovaris escritors, dotats d’aptituts i coneiximents suficients, per a portar aterme complidament este treball, encara que tinga dificultats; ya que esnecessiten majors coneiximents llingüistics per a redactar un Compendi,que per a escriure una Gramatica completa.No obstant, transcorria el temps i ningu es llançava al treball, per a realisaresta obra de tant d’interes i profit per a Valencia. Per fi ixque un valencià,graduat de Mestre municipal de les escoles nacionals de Valencia, elqual, disponent de dos condicions molt ventajoses, la de valent, per serjove, i la de decidit, per la proteccio dispensada, no tardà en presentar alpublic
la seua Gramatica Valenciana.Pero es una equivocacio llamentable, crure que poden bastar eixescondicions per a realisar la dita empresa; ans al contrari, elles servixen,moltes vegades, per a perjudicar el feliç exit de
la mateixa. No, no es tractad’improvisar un sonet ni de produccions, el fi primari dels quals, siga elmercantilisme (cosa que ningu podra tampoc sospitar de l’autor d’este 71treball, dic del senyor Ortín). Es tracta precisament del coneiximent de laciencia llingüistica, que a soles s’adquirix en la practica de molts anys d’estudi,i propia experiencia. Aço com a base fonamental per a que l’edificique s’intenta alçar no puga commoure’s a l’impuls del primer vendaval ivinga despres a derribar-se en gran detriment de la fama de l’autor.Es molt aventurat esciure una Gramatica Valenciana, encara que no sigaun Compendi, sense posseir les condicions necessaries: primer, de la llenguaromana vulgar; segon, de l’evolucio de la mateixa fins a donar origea les llengües romances; tercer, dels principis i lleis que intervingueren enla seua evolucio, especialment en lo que afecta al valencià, en els detalls ipermenors d’eixa historia evolutiva de tots els segles, des de la seua formacio,fins als nostres dies. Sense eixos coneiximents, el treball carix desolidea, encara que s’escriga per a chiquets d’ensenyança primaria; perque,en este cas, no te mes recolzament que l’imitacio o el plagi, o tambe l’invencio,impropi tot d’esta classe de treballs.Per lo tant, qui intente escriure una “Gramatica Valenciana” ya siga estacompleta ya tinga el caracter de Compendi de la mateixa, ademes deposseir els coneiximents generals de llingüistica i de filologia, deu posseirtambe els especials de la nostra llengua; i per ad aço no contentar-se en lasola llectura dels autors antics, sino que deu personar-se i permaneixer llarguestemporades, en totes i en cada una de les distints comarques d’esteantic regne, especialment en aquells llocs en que la nostra llengua haseguit el curs natural de la seua evolucio, sense influencies estranyes.Pretendre escriure una Gramatica Valenciana, tancant-se en un despaig dela mateixa ciutat, de Valencia, es una equivocacio molt gran. Qualsevol quehaja seguit el curs d’eixa evolucio, gradual i propia de la llengua valenciana,no te mes remei que confessar ingenuament que el llenguage deValencia es el que major adulteracio ha patit i que sense cap dubte ha arribata constituir el dialecte mes pronunciat de la llengua valenciana.Per lo vist el senyor Ortín no coneix la llengua valenciana conservadagenuïnament en les provincies d’Alacant i de Castello de la Plana, aixinacom la parlada en gran part de
la de Valencia, i les seus coneiximents asoles s’estenen al llenguage apichat, usat en casi tota la part, coneguda enels temps antics, per regio Edetana; aixina com els que ha pogut adquiriren la llectura d’alguns escritors valencians de la epoca classica, editatsgeneralment en Barcelona.  

Per este motiu, al carir de coneiximents propis de la nostra llengua, itractar, al mateix temps, de presentar una obra en pretensions de classicano ha tingut mes remei que apelar al plagi i a l’imitacio, ya dels nostresvalencians antics, ya dels catalans moderns; i d’aci que els arcaismes i catalanismesde que està plena
la seua Gramatica. De quant acabem de dir, lomateix que d’unes atres coses censurables que anotarém, oferim donar lesdegudes proves.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.73  “LAS PROVINCIAS” – 27 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VII)La Gramatica del Sr. Ortín  Hi ha actualment en Valencia varies agrupacions de jovens que esnomenen valencianistes, i que tenen les seues Academies i els seusCentres de Propaganda. Pero en estos Centres i en eixes Academies, ¿hi hamolts jovens que
es dediquen a l’estudi i cultiu de la llengua? Pareix queestic escoltant la resposta negativa de tots.En canvi hi ha molts valencianistes d’edat madura, que sense pretensionsni cap d’ostentacio, se dediquen en afany ad est estudi, fent en ellnotables progressos. Pareix que no se comprén semblant anomalia.Pero tinguen en conte els jovens valencianistes, que si no se fonamenten,davant de tot, en l’estudi detes i consciençut de la llengua valenciana,inutils seran els seus esforços per a ser bons lliterats, com es la seua noblei patriotica aspiracio; perque les seues produccions lliteraries no podranvore’s lliures de molts i grans defectes en la correccio del llenguage,Servixca’ls d’eixemple lo que acaba de succedir en la publicacio de laGramatica del senyor Ortín.Este jove valencianiste es hui una esperança per al renaiximent i cultiude la nostra llengua, tant pel seu caracter actiu i mampre n e d o r, compel seu amor a la lliteratura regional. Ni li falta tampoc aptitut per a conse g u i r, en el temps, els coneiximents convenients en la llingüistica i filologiavalencianes. Pero per ad aço, han de transcorrer encara alguns anys 75  

Diu el P. Fullana:Per a separar: Primer. Els diferentssubjectes i atributs d’una mateixaproposició, sempre queque no vagen units per migd’alguna conjunció copulativa:Pares, fills i géndres ixqueren ávorem. (Pág. 53).Diu el senyor Ortín:Primer. Pera separar els diferentssubjectes i atributs d’una mateixaproposició, sempre que novagen units per mig d’algunaconjunció copulativa:Pares, fills i gendres ixqueren ávorem. (Pág. 22).d ’ i n t e ressant estudi. En eixos moments no dubtem que podra escriure, enmes encert, que ara sobre Gramatica valenciana.Ya indiquem, en el nostre articul anterior, que la Gramatica del senyorOrtín patix de molts i grans defectes. I aço obedix a la seua poca preparacioen esta classe d’estudis, i, sobre tot a la precipitacio en que redactàel seu treball. Qualsevol que estiga mijanament versat en la nostra llenguacreura que esta Gramatica no tingue previa censura i passà per sorpresaen
la “Editorial Valenciana”, perque estant al front d’esta persona tan prestigiosai de tan indiscutible competencia com el nostre estimat amicMaximilia Thous, no se comprén que hagen aparegut tants defectes en eixe“Compendi”.Esta premura del temps, fon, sense cap de dubte, la que obligà al senyorOrtín a copiar textualment moltes regles, definicions i eixemples que apareixenen
la seua Gramatica, com a cosa propia. No obstant, en eixe cas,degue haver indicat la procedencia de quant anava copiant; perque noc reem poguera considerar-se suficientment autorisat, en la sola advertenciaque fa en el prolec, manifestant que, per a la redaccio de
la seua Gramaticahavia tingut a la vista quants treballs s’havien publicat fins ad aquellmoment, i molt singularment la Gramatica que escrivim per encarrec delC e n t re de Cultura Valenciana, a expenses de la qual se publicà en 1915.I pera que els nostres llectors es convencen dels plagis a que aludim,copiarém alguns fragments de
la nostra Gramatica i els cotejarem en elscorresponents del senyor Ortín.Principalment: El senyor Ortín copia textualment, sense modificar unasola paraula, com succedix en els casos següents:Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.77Al començament de les cartes, desprésde les expressións: Amadissimfill, Carissim germá, Moltsenyor meu, etcétera. (Pág. 55).Advérb es la paraula que s’unix alvérb, á l’adjectiu i á un atreadvérb per á modificar la seuasignificació. (Pág. 102).Conjunció es la paraula queexpressa la relació que hi haentre dos oracións. (Pág. 171).Al començament de les cartes, desprésde les expressións: Amadissimfill, Carissim germá, Moltsenyor meu, etcétera. (Pág. 23).Advérb es la paraula que s’unix alvérb, á l’adjectiu i á un altreadvérb per á modificar la seuasignificació. (Pág. 37).Conjunció es la paraula queexpressa la relació que hi haentre dos oracións. (Pág. 30).Unes atres vegades canvia a soles una paraula, substituint-la per unaatra, o desfigura l’original en a soles afegir o suprimir alguna paraula, compot vore’
s en els casos següents:Diu el P. Fullana:Paréntesis. Servix este signe per áintercalar en lo discurs chiquetesnotes i encara frases explicativesd’alguna extensió; mesde tal manera independentsque molt be podien suprimir-sesense mudarse lo sentit:Ribera naixqué en Xátiva (1588) imorí en Nápols (1656). (Pág. 5 6 ) .Adjectiu possessiu es el que va davantdel substantiu, indicant la possessió,ó la pertenencia. (Pág. 7 6 ) .En les ennumeracións: l’any tec u
a t re estacións: primavera,estiu, otony é hivérn. (Pág. 55).Diu el senyor Ortín:El paréntesis s’usa per á intercalar,en lo discurs… frases explicatives…mes de tal manera independentmolt be podien suprimir-se sense mudar lo sentit:El pintor Ribera naixqué en Xátiva(1588) i morí en Nápols (1656).(Pág. 23).Adjectiu possessiu es el que va davantdel substantiu indicant… possessióó… pertenencia. (Pág. 2 8 ) .En les ennumeracións: l’any teq u
a t re estacións: primavera,estiu otony ó tardor i hivérn.(Pág. 23).  I en moltes ocasions no fa mes que canviar l’ortografia o la colocaciode les paraules: Veja’m les següents frases:Diu el P. Fullana:Primer. En els articles él, la: l’arbre,l’impéri… porta’l chic, toca’lviolí.Segón. En les frases pronominalscomplementaris, cuan precedixená vérbs…: M’oferixc de totcór… (Pág. 57).Son pronoms indefinits els que senyalenles persones ó cóses d’unamanera vaga ó indeterminá.(Pág. 93).L’indicatiu s’usa per á afirmar simplementque una cosa es fa,s’ha fet ó es fará, ó que no es fa,ni s’ha fet, ni es fará.Diu el senyor Ortín:Primer. En els articles él, la: l’arbre,l’impéri,…porta’l chic, toca’lviolí.Segón. En les formes pronominalscomplementaris, quan precedixená vérbs: M’oferixc de tot cór.(Pág. 24).Pronom indefinit es el que senyalad’una manera vaga i infefinidales persones ó coses(Pág. 31).L’indicatiu s’usa per á afirmar queuna cosa s’ha fet, se fa, ó queno s’ha fet, ni se fa, ni se fará.(Pág. 33).N’hi ha prou ya en lo que portem cotejat, perque, si per a mostra n’hihi ha prou en un boto… ¿Es que el senyor Ortín necessitava recorrer alplagi per a redactar
la seua Gramatica? Creem que de cap manera. Ha segutsenzillament falta de temps i sobra de precipitacio, per l’afany de que elseu treball ixquera quant ans possible. S’ha d’alabar, puix, la seua bonavoluntat.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.En general, es posará punt i comas e m p re que entre’ls membre sd’una cláusula, s’haja de feruna pausa major que la simplerespiració del que llig. (Pág. 5 5 ) .En general, es posará punt i comasempre que… s’haja de fer unapausa major que la simple respiraciódel que llig. (Pág. 23).“LAS PROVINCIAS” – 6 de març de 1919  CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VIII)La Gramatica del Sr. Ortín  Quan llegirem que el senyor Ortín prometia, en el prolec de seu treball,donar mes importancia a la llengua lliteraria que a la vulgar i que enaço, i a soles en aço, deixava de seguir
la Gramatica Valenciana, publicadapel Centre de Cultura, creïem que anavem a tindre un compendi deGramatica classica i de verdadera depuracio del llenguage valencià. Peroal llegir este treball varem vore, en gran desilusio, la broma que nos haviafet el senyor Ortín, ya que a part dels plagis de que parlavem, en l’articulanterior, i dels arcaismes, catalanismes i neologismes de que està plena laseua Gramatica, com vorem mes avant, poguerem observar que, oblidantse,en molta freqüencia, de les seues promeses, no a soles passa de loclassic a lo vulgar, sino que baixa fins al dialectalisme; amen dels conceptes,obscurs i fins equivocats, que deixa consignats en
la seuaGramatica. D’estos precisament nos anem a ocupar en primer terme, per aprocedir en major orde i claritat, en l’exposicio d’este treball.A f i rma en absolut el senyor Ortín que el vulgo, ha de seguir al gramatic,i no el gramatic al vulgo. Este concepte necessita explicacio, perque, segonscom s’entenga, podra ser admes com a cert, o deura re b u j a r-se com a fals.Davant tot aço no devem oblidar les dos tendencies fonetiques, que esdesenrollen invariablement en tot llenguage. Les tendencies fonetiques, 79  

nomenades naturals que son les que seguixen l’evolucio gradual, constanti propia de cada llengua, per estar subjectes, en tot, als principis i lleisd’eixa evolucio; i les tendencies fonetiques exagerades que no son mes quel’abus, especialment, de les lleis de contractacio i eliminacio de sons, subjectesal principi d’economia de força de les lleis de compensacio, dereforç i de debilitacio, subjectes, a la vegada al principi de transicio desons; i de les lleis d’eufonia, d’assimilacio i d’atraccio, pertanyents a unatre principi nomenat d’harmonia dels sons . Unes i atres tendencies apareixeni tenen el seu complet desenroll en el llenguage parlat pel poble,en general.Si el senyor Ortín enten per vulgo la gent del poble que seguix, inconscientment,tendencies fonetiques exagerades, de que hem parlat, es certque el gramatic no deu seguir ad eixe vulgo, ya que les dites tendenciess’aparten dels principis i lleis naturals d’evolucio de la llengua; pero si elsenyor Ortín se referix, en general, al poble, en el llenguage parlat del quals’efectua l’evolucio de la llengua subjecta als dits principis i lleis naturals,la seua afirmacio es gratuïta i falsa, ya que la missio del gramatic no es unaatra que reduir a regles el llenguage del poble, mentres este no es part delsdits principis i lleis naturals d’evolucio; i i en eixos moments el gramaticdeu de seguir al poble, i no este als caprijos i antoixos del gramatic.En l’exposicio de
la seua Gramatica, el senyor Ortín s’aparta freqüentmentd’eixa evolucio natural, espontanea, gradual i constant de la llenguavalenciana, i d’aci naixen els molts i grans defectes, que procurarém anotardonant les raons convincents pera que els nostres entusiastes valencianistesno caiguen incautament en ells.Una atra de les seues equivocacions es referix al concepte que formadel dialecte. Nos diu que “el dialecto es el lenguaje derivado de otro principal,i que por eso sigue les leyes del mismo i sólo se diferencia en partede su vocabulario”.El senyor Ortín no te en conte que, si be es veritat que les lleis fonetiquesactuen constantment en l’evolucio del llenguage, la seua accio noes sempre uniforme, i que els dialectes reconeixen per orige a les diferentsmaneres d’obrar les lleis fonetiques en la dita evolucio, degut a certesi n f l u e n c i e s, de les quals, unes son i n t e rn e s, perque procedixen de lanaturalea mateixa dels sentiments de l’home; unes atres, e x t e rn e s p e rFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.81d e r i v a r-se de varies circumstancies socials i etimologiques, i unes atre se t n o
g r a f i q u e s, procedents de diverses causes, totalment complexes.Per lo tant, el dialecte no seguix ni pot seguir, en tot, les lleis del llenguageprincipal, com equivocadament creu el senyor Ortín, perque açoequivaldria a obrar uniformement les dites lleis; lo que impediria l’existenciade les distintes tendencies fonetiques, primer, i les diferencies dialectals,despres, i, per lo mateix, la presencia dels mateixos dialectes.Tambe s’equivoca a l’afirmar que “el dialecto sólo se diferencia del llenguajeprincipal en parte del vocabulario”. Per lo vist, el senyor Ortín ignoraque, ademes de les d i f e rencies dialectals lexicografiques, o siga, de v oca b u l a r i, hi ha unes atres moltes que acusen l’existencia dels dialectes.Estos apareixen davant de tot, en la fonetica; de tal modo, que moltes vegadeshi ha diferencies dialectals en la pronunciacio de no poques paraules,que, lexicograficament, o siga, en el vocabulari, no se diferencien absolutamenten res; aço es, apareixen freqüents diferencies dialectals fonetiques,sense que estes tinguen la seua re p resentacio grafica en el vocabulari.Ademes; ¿qui ignora l’influencia i actuacio dels dialectes, no a soles enla morfologia de les paraules sino tambe en la mateixa sintaxis? Per aixono comprenem cóm el senyor Ortín s’atrevix a formular esta segona afirmacio,respecte al concepte de dialecte.I per a posar fi a este articulet, sera convenient que digam alguna cosade la definicio que nos dona de la Gramatica.Diu, puix, el senyor Ortín que “Gramática es el arte de hablar i escribircorrectamente un idoma”. Esta es precisament la definicio donada pelsgramatics antics, inclus de
la Real Academia de
la Llengua Castellana, queha anat reproduint-se a través dels segles en les seues numeroses edicions,i que esperem ha de rectificar en les seues proximes reformes.La Gramatica, segons ensenyen els autors moderns, com a conseqüeciadels alvanços en la llingüistica i en la filologia, no es simplement un art,sino una verdadera c i e n c i a, ya que no se basa a soles en re g l e s, sino en elsprincipis i lleis que rigen la vida evolutiva del llenguage. Per lo tant, eixadefinicio es incompleta i indigna de figurar en una Gramatica modern a .   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  “LAS PROVINCIAS” – 10 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(IX)La Gramatica del Sr. Ortín  

El senyor Ortín promet, en el prolec de
la seua Gramatica, donar mesimportancia a la llengua lliteraria que a la vulgar, perque soste la teoria deque el v u l g o deu seguir al gramatic i no este al v u l g o. Ya diguerem en quinsentit podria admetre’s esta teoria i quan resulta totalment falsa. L’intenciodel senyor Ortín, lo mateix que la seua voluntat, en principi, son molt laudables,perque tendixen a la depuracio del llenguage valencià, i, baix esteaspecte, la seua labor nos es molt simpatica. Llastima no fora conseqüent eneste proposit i tinguera criteri fix en les seues teories; perque, en este cas,podrien dispensar-se els extraviaments en l’exposicio del seu treball. Perodesgraciadament no se veu cap orientacio en ell, per falta de solidea en elsseus estudis llingüistics, i esta es la causa de les seues contradiccions, inconseqüenciesi confusions, qualitats totes que no fan recomanable la seua obra.D’aci el nom, poc apropiat, que dona a la primera part de la Gramatica,confonent la fonetica en la ortofonia.“«Fonética» es el estudio general i detallado de cuantos sonidos poseeuna lengua, y «ortofonía» (de ortos-recto y fone-sonido) es el estudio de lossonidos que deben emplearse para pronunciar correctamente las palabrasde una lengua”.El senyor Ortín diu que “fonética es la parte de la Gramática que enseñala verdadera y correcta pronunciación de las palabras”. Clarament esveu, puix, que confon l’ortofonia en la fonetica; ya que, no a esta, sino a 83  aquella, conve la definicio donada per ell a la primera part de la Gramatica.Ademes el seu proposit no es tractar de la fonetica valenciana, ya que estas’ocupa de tots els sons de la llengua, ya siguen classics o lliteraris, ya delsnomenats vulgars, ya tambe dels dialectals; i el nostre autor a soles volocupar-se de la verdadera pronunciacio de les paraules, aço es, de la ortofoniai no de la fonetica; a soles que, sense donar-se conte, confon unacosa en una atra.Si l’error lliterari del senyor Ortín consistira solament en l’equivocaciodels conceptes, propis de la fonetica i de l’ortofonia, menys mal, encaraque semblant confusio es cosa molt impropia d’un gramatic modern; pero,lo pijor es que facilment s’oblida de ensenyar-nos la verdadera pronunciaciovalenciana i en freqüencia, la substituix facilment per la vulgar, ifins la que constituix el dialecte mes marcat de la llengua valenciana.Poc, molt poc, es lo que nos diu al voltant de la pronunciacio valenciana;i no perque se tracte d’un compendi, ya que sense eixir dels seusllimits, be poguera tractar-se de lo mes essencial; pero lo poc que nos diude cada materia, servix mes de confusio que d’una atra cosa, amen delserrors que deixa, consignats. A soles anotarém alguns d’ells, en comprovaciode les nostres afirmacions.Parlant de la g, diu el senyor Ortín que “delante de e, i tiene un sonidomás suave y dulce que la, ch castellana”. Esta regla, ademes de ser vulgar,¿dona alguna llum per a la verdadera pronunciacio de la g, davant dee, i? Si per ad alguna cosa servix esta regla, sera sense cap de dubte, pera castellanisar eixe so caracteristic de la llengua valenciana.El so de la ch castellana i el que te la g valenciana, davant de e, i, encaraque els dos pertanyen al grup de les palatals, son totalment distintes: elprimer es explosiu, i el segon fricatiu.La diferencia d’un i un atre no consistix en que, el de la g, davant dee, i, siga mes suau i dolça que el de la ch castellana; ni son tampoc apropiatsestos adjectius pera calificar els sons.I nos dona una prova mes de la confusio espantosa que fa d’estos dossons, quan diu a continuacio: “Al final de palabra, después de i muda, lag tiene el sonido del caso anterior”, i posa per eixemple, entre uns atres:vaig, veig, mig, roig, estuig; primera equivocacio, que resulta una contradicciomanifesta diu que despres de “i” muda, i posa per un dels seusFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.85eixemples la paraula mig, com podria posar uns atres molts (desig, afig,rig, etc.) en que la i que precedix a la g se pronuncia clarament. En segonlloc, aixina com la g, davant de la e, i te el so prepalatal fricatiu sonor, lamateixa g final, precedida de i, ya siga esta muda, ya sonora, te el so prepalatalexplosiu sort, i aço per la seua naturalea; el primer so s’obte pelfuncionament de la glotis; el segon carix d’este funcionament. Eixe soexplosiu que te la g final passa a ser fricatiu quan en les formes derivadeses troba en posicio intervocalica. En vaig, veig mig, roig, la g te so explosiu,com hem dit, mentres que en vages, vegen, miges i roges, te, per laseua naturalea, el so fricatiu i sonor.Pero encara posa mes de manifest el seu error al tractar de
la j. Diu aeste proposit: “S’escribe j con sonido de ch castellana, delante de a, o, u”.I, en comprovacio de la seua regla, posa per eixemples: jardi, roja, pujar,etc. Eixa es, precisament, una de les manifestacions fonetiques mes notablesdel dialecte usat en la ciutat de Valencia i demes pobles que parlen elllenguage apichat; corrupcio introduida per l’influencia castellana.La j mai tingue en la nostra llengua el so explosiu o siga, el de ch castellana,sino el propi i caracteristic de les llengües romaniques, que es elfricatiu; so conservat actualment en les dos provincies extremes d’esteregne, com en gran part de la mateixa provincia de Valencia.De modo que el so explosiu aplicat a la j valenciana, es una mera formadialectal introduida per influencia estranya. Per aixo diem que el senyorOrtín s’oblida del seu proposit, i que no a soles passa de lo classic a lo vulgar,sino que descendix fins a les formes dialectals de la nostra llengua.No nos hem d’ocupar d’uns atres errors de pronunciacio valenciana,com sería el de nomenar so de “s” chiulant al so prepalatal fricatiu sort queen la nostra llengua se representa per mig de la x (xarop, quixal, baixar),perque sería donar a este treball proporcions impropies de la seua indole.P rou n’hi ha puix en lo dit per a provar que la Gramatica del senyorOrtín està plena d’impropietats, de confusions, d’errors i contradiccions, quedeuria corregir per a profit dels llectors i conservacio del seu bon nom; cosaque podria ser molt facil per al senyor Ortín donada la seua capacitat i l’amorque manifesta te pel cultiu i exaltacio de la nostra amada llengua.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  “LAS PROVINCIAS” – 16 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(X)La Gramatica del Sr. Ortín  

La fixacio de l’ortografia valenciana requerix un estudi molt serio idetingut per a que puga recolzar-se en els verdaders principis de la filologiai la llingüistica i no carixca de solits fonaments. Qualsevol treballimprovisat, sobre esta materia, encara que siga a manera d’ensaig, ha dedonar necessariament per resultat practic un llamentable detriment del cultiui progrés de la llengua valenciana.No es prou la llectura dels nostres escritors antics, per classics que estossiguen, per a que u puga considerar-se en condicions de fixar l’ortografiaactual; es una equivocacio manifesta tractar d’imitar als catalans, els nostresgermans, adoptant, a priori, les grafies usades per ells; i es una aberracioincalificable adaptar l’ortografia a la fonetica dialectal de la mateixallengua, encara que esta fonetica siga l’usada generalment en la capitald’este actic regne.Negar l’evolucio gradual, pero progressiva i constant, de tota llenguaparlada, es igual que ignorar els coneiximents mes rudimentals de la llingüisticai de
la filologia. Per lo mateix, no es prou coneixer la lliteraturadels nostres classics antics, per a poder escriure sobre l’ortografia queactualment deu d’usar-se. Cal estudiar fonamentalment la vida evolutiva dela llengua, a través dels segles, fins als nostres dies, i coneixer degudamentels principis i lleis que han regit eixa evolucio. Mentres no es conseguixcaaço, i en canvi vaja facilitant-se l’eixida dels treballs dels nostres autors 87  improvisats, continuarà l’anarquia ortografica entre nosatres, complaent enaço a gents estranyes que ho desigen.Com la nostra llengua es parlà sempre i sense cap interrupcio, la seuaevolucio ha seguit tambe el curs natural i propi d’esta llengua, sobre tot,en aquelles parts a on no ha segut influenciada per elements estranys, perlo tant, en estes parts, lliures de tot contagi, la fonetica es propia i genuïna,constituint la verdadera ortofonia d’esta llengua. Esta ortofonia, usadaen mes de dos terceres parts d’este regne, nos proporciona la base per ala fixacio de la nostra ortografia, si volem que siga natural i llogica.La fonetica, fidel trasunt de la llengua parlada, quan evoluciona racionalment,va traçant una llinia, mai interrompuda, aço es, seguix constantmentels principis i les lleis de l’evolucio llingüistica. Per a que l’ortografiasiga tambe racional, re p resentant, en la major fidelitat, a la llengua escrita,deu traçar aixina mateixa una atra llinia paralela a la traçada per la fonetica;o lo que es lo mateix: l’ortografia deu seguir el mateix curs que la fonetica,acomodant-se a ella, sempre que esta siga racional i llogica, aço es, sempreque la fonetica seguixca els principis i lleis que intervenen en l’evolucio dela llengua.Com eixos principis i eixes lleis d’evolucio fonetica no han actuat de lamateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat ladiferencia fonetica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahil’impossibilitat d’unificar les dos ortografies: valenciana i catalana. Tractar,puix, d’acomodar la nostra ortografia a la catalana, ademes de ser cosaantipatriotica, es empresa irracional i antillogica.Eixos mateixos principis i lleis d’evolucio fonetica, si be es veritat queobren generalment, en certa uniformitat, dins del domini llingüistic delvalencià, obren tambe particularment, de diferent manera, en alguns puntsdel mateix domini llingüistic, lo que dona orige als distints dialectes de lallengua. Sempre que, per a la fixacio de l’ortografia, es prenga com a puntde partida eixes diferencies dialectals, l’ortografia sera tambe irracional,perque es sacrifica el curs general de la dita evolucio pel particular que,moltes vegades no es natural, sino que obedix a les tendencies fonetiquesexagerades del vulgo.El senyor Ortín, a causa de la seua total desorientacio en esta classed’estudis, cau, sense donar-se conte en els greus defectes següents: Primer,Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.89en molts arcaismes inoportuns, fixant-se nomes en l’ortografia dels nostresclassics, sense parar-se en l’evolucio constant de
la llengua. Segon, en elscatalanismes, ignorant per lo vist, la diferent actuacio dels principis i lleisfonetiques en el Principat de Catalunya i en
la Regio Valenciana. I tercer,en no pocs dialectalismes, desconeixent tambe les diferencies dialectalsque existixen en la nostra llengua.Alguns dels arcaismes inoportuns, usats pel senyor Ortín, son al mateixtemps, verdaders catalanismes, i no degue servir-se d’ells, ni baix el pretextde restauracio, ni per esperit d’imitacio. En un i en atre cas, es censurablela seua conducta,
com anem a demostrar-ho.Son arcaismes inoportuns i verdaders catalanismes, al propi temps, laconservacio dels grups consonantics mt, mp i la doble l.l.En les paraules del roma vulga, de les quals la silaba postonica era mi,seguida de t (mit), al passar, per evolucio, a la llengua valenciana, lomateix que a la castellana, per la llei d’eliminacio, subjecta al principi deeconomia de forces, cau la i postonica, i immediatament apareix la conversiode la m en n i de la t en d. Estos dos canvis son molt naturals en lanostra llengua, provocats sense cap dubte, per la desaparicio de la dita ipostonica. Com a compensacio a esta perdua, la llei fonetica, nomenadade reforç de so , subjecta al principi de transicio de sons canvià el so bilabial-nasal (m), en el seu corresponent linguo-dental-nasal (n); i el linguo -dental explosiu sort (t), en el seu corresponent linguodental explosiusonor d. Veja’m els eixemples següents:Romà Valenciàsemita(m) sendalimite(m) llindecomite(m) condeEsta es l’evolucio natural de les dites paraules en la nostra llengua, atenentals principis i lleis susdites. Que els nostres escritors antics escriguerencomte, no cap dubte; encara que per una atra banda, es veu claramentque ya en aquells moments s’havia efectuat esta evolucio, o transformacio,ya que en gran freqüencia llegim tambe en els seus escrits la forma conde,o invariablement senda. I el fet de conservar els escritors actics les consonantsmt, en lloc de nd, s’explica per l’influencia grandissima que eixerciasobre ells la llengua llatina i el seu afany de conservar, tots els seus elementsprimordials. Est afany per les etimologies els portà fins a l’exageracio,de tal manera, que l’evolucio i el desenroll morfologic de la llenguapatí per tot aço un retroces tan notable, que es deixà sentir en els seglesposteriors.Hem dit que la conservacio de les consonants mt, en lloc de nd, en lesparaules indicades i unes atres analogues, constituixen un verdader catalanisme.Els catalans han conservat les consonants mt en estes paraules,perque les lleis fonetiques no han actuat de la mateixa manera en la llenguacatalana que en
la valenciana. Entre els catalans, foneticament, s’hanconservat la m i la t, en els casos citats. Res te, puix, de particular quetambe graficament les conserven. En ells es un fet natural; en nosatres carixde fonament.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XI)La Gramatica del Sr. Ortín  

Baix quatre aspectes distints poden considerar-se els arcaismes, aço es,c o m fonetics, grafics, m o rfologics i sintactics. Uns i atres reben el nom d’a rcaismesoportuns, si la seua restauracio es convenient i està conforme, peruna atra part, en l’indole de la llengua; i de a rcaismes inoportuns, quan nofan la menor falta i la seua introduccio s’opon a la vida organica evolutivade
la llengua. La depuracio del llenguage no consistix precisament en torn a ra la vida llinguistica els sons, grafies, paraules i frases que han degutd e s a p a reixer per secrecio o eliminacio en virtut de les lleis constants de l’evoluciopropia de la llengua, sino en procurar la conservacio de tots els seuselements integrals baix els quatre aspectes dits, acomodant-los als principisi lleis que rigen eixa vida organica, redimint-la dels aracaismes inoportuns iimpedint l’entrada a certs elements estranys de qualsevol classe que siguens e m p re i quan estos resulten innecessaris per a que la llengua puga omplircomplidament la seua missio entre els individus que d’ella deuen servir- s e .Ya diguerem en el nostre articul anterior, que la mateixa rao, o millordit, sense rao hi ha per a escriure semta i llimte que comte en lloc desenda, llinde i conde, ya que les tres paraules deuen evolucionar d’identicamanera segons nos ensenyen els estudis de Filologia i que la formacomte, arcaica per a nosatres, es forma usual en Catalunya i per lo mateixconstituix en la nostra llengua un verdader catalanisme que tot valenciàdeu rebujar.Ara direm tambe que per analogues raons, devem considerar comarcaiques i com uns atres tants catalanismes les formes compte i prompteusades pel senyor Ortín, en el seu Compendi de Gramatica Valenciana.L’equivocacio del senyor Ortín naix de considerar com momificades lesformes usades pels nostres escritors antics, i d’ignorar, ademes que l’evoluciodel llenguage catala es diferent, en molts punts del llenguage valencià.D’admetre’s la forma compte i promte, por precisio hauriem d’acceptartambe unes atres moltes similars ad estes com les següents:comptar, en lloc de contar presumpció en lloc de presuncióapromptar » aprontar exempt » exentassumpte » assunte excempció » exencióassumpció » assunció redempció » redencióconsumpció » consunció redemptor » redentor¿Per quins motius hem de conservar les consonants mp en estos casos?No poden alegar-se mes raons que estes dos: primera per ser etimologiquesles dos consonants; i eixa es la rao d’haver-les conservades els antics,a mes de pronunciar-se aixina en els temps primitius de la formacio de lallengua; i segona, perque aixina s’usa en la major part de Catalunya. La primerarao carix de fonament; perque no es poden conservar tots els elementsprimordials de les paraules, nomes pel motiu de ser etimogiques,rebujant caprichosament les lleis d’evolucio que existixen en la llengua,parlada i que son tan naturals com la mateixa llengua. La segona rao es tanbaladi, que no mereix ser mencionada.No hi ha cap valencià que pronuncie la p en estos casos, i ella deudesapareixer, per la llei d’eliminacio de sons inutils, subjecta al principi deEconomia: la m, a causa de la desaparicio forçosa de la p se canvia en nper l’influencia de la t següent, o siga, en virtut de la llei fonetica, nomenadade atraccio, subjecta, al mateix temps, al principi de transicio desons. De modo que estos canvis son naturals i no caprichosos, ni moltmenys, efectuats per influencia d’una atra llengua. Per lo tant, les formescompte i prompte i les demes mp similars, son arcaismes inoportuns i verdaderscatalanismes que no deuen tolerar-se.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  Passem a l’us de la doble l.l. Tambe esta grafia es un arcaisme i catalanismeal mateix temps. Examinem les raons que poden alegar-se per atractar de justificar el seu us. Primer, la rao etimologica; segon, l’us delsescritors antics, no precisament en la forma ridicula de la seua separacio,per mig del guio, sino juntes les dos ll; i tercera, a la seua implantacio perun grup de catalans moderns, encara que de reconeguda competencia, queles usen en eixa forma.La desaparicio d’una de les consonants dobles, i millor dit, repetidesquan una ha quedat sense valor fonetic, no
es contraria a l’etimologia. Iper la llei d’eliminacio, subjecta, com hem dit, al principi d’Economia,deuen desapareixer totes aquelles lletres que no realisen cap de paper enla paraula, al mateix temps, no se modifica essencialment l’etimologia. Esun fet que pot comprovar tot valencià que de les dos l.l que tracta de conservarel senyor Ortín en tots els eixemples citats, solament pronunciemuna, en tot el regne de Valencia, ¿per a que, puix, conservar les dos ll? ¿Esque se vol imitar als antics? En eixe cas, ¿per que no ser conseqüents i conservartotes les consonants dobles, com ho feen els antics, conduits pel seuamor extremat a les etimologies? Els antics, ya fora perque no carien d’algunvalor fonetic les dos consonants ya fora per conservar intacta l’etimologia,escrivien:abbat en lloc de abataccusar » acusaroffici » oficiaggregar » agregaropposició » oposicióattenció » atencióNo queda mes rao que la d’imitar, en aço, a un grup de catalans quecontinuen usant les dos ll. Pero esta rao no deu convencer als valencians;perque si be es veritat que, en alguns casos, pronuncien els catalans lesdos ll, com este es un de tants punts, en que la fonetica catalana s’apartade la valenciana, poc deu interessar-nos la conservacio d’eixa doble grafia.Ans al contrari: devem considerar-la com un catalanisme que no podem nidevem admetre, per ser contrari a l’indole de la nostra llengua.Hi ha, no obstant, en la nostra llengua, un chicotet numero de paraules,en les que la major part dels valencians pronunciem les dos ll, en unso linguodental. Pero d’aço, que es tan propi de la nostra llengua, no fagens de cas el senyor Ortín. Les paraules a que nos referim son entre unesatres: Bulla, Balle, gualla, almella, molle, etc. que pronunciem separadament:Bul-la, bal-le, etc. Antigament la primera l era una t segurament perqueaixina se pronunciava: But-la, Bat-le.L’us de la j en el pronom de primera persona (jo), en lloc de la y grega(yo), no podem dir que siga arcaisme, sino un atre dels molts catalanismes,introduits pel senyor Ortín en la seua gramatica.La paraula originaria d’esta forma pronominal fon, com tot el mon sapego usat, lo mateix en l’antic roma vulgar que en la llengua llatina. Eixamateixa forma passà per evolucio, a eo en el dit roma vulgar, i d’ella s’originarenles distintes formes, en cada una de les llengües romaniques. Laprimera nova forma que adoptaren generalment estes llengües fon eu, queencara conserven el portugues i el roma; el provençal la modificà en ieuque tambe conserva; l’italia en io; el castella i valencià en yo; el frances io,jo i finalment en je, i el catala canvià el eu en jo, sense dubte per influenciafrancesa. Esta es l’evolucio del pronom ego en les distintes llengüesromaniques.Es veritat que a vegades trobem la forma jo en alguns llibres antics,pero son casos molt estranys i, sobre tot en llibres impresos en Catalunya;lo que no deu estranyar-nos, ya que ben clar es veu l’afany de catalanisarals autors valencians en totes les seues edicions fetes en Catalunya. Nidevem tambe oblidar que des del renaiximent les nostres lletres a mitandel segle passat ha segut usada la forma jo en lloc de yo, per alguns escritorspertanyents a l’escola valenciana catalanisada, pero la consignaciod’este catalanisme li dona mes caracter que poguera donar-li l’us dels poetessobre tot, en els començaments del nostre actual renaiximent en que ladesorientacio tenia mes rao de ser que ara.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 19199495“LAS PROVINCIAS” – 24 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XII)La Gramatica del Sr. Ortín  Que residixquen en Catalunya valencians catalanisats, se comprén ifins se’ls pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat deValencia, pareix estrany, i es tambe incomprensible i si estos son catalanisatsi catalanisants, al mateix temps, es cosa que ni se pot ni se deu detolerar.No deixem de comprendre no obstant que molts dels valencians catalanisatsho son de bona fe; i es llastima que, sent, per un atre costat, valencianistesde veritat, hagen segut arrossegats per estes corrents estranyes decatalanismes, en lo que afecta a la llengua valenciana. Encara que estemconvençuts de que el senyor Ortín ha obrat de bona fe; i si en el seu treballresulta catalanisant, no deu atribuir-se a mala voluntat, sino a falta depreparacio per a realisar complidament el treball encomanat; pot que comdiguerem en una atra ocasio, se necessita major coneiximent d’una llenguaper a redactar el Compendi gramatical, que per a escriure la Gramaticacompleta; i d’este coneiximent necessari de la nostra llengua caria elsenyor Ortín, com clarament ho ha demostrat.Si el senyor Ortín no es trobava en condicions per a eixir airos en l’empresaencomanada pel nostre amic, el senyor Thous, ¿per que no cedigalantment la ploma a un atre de tants mestres titulats o amants de la nostrallengua que, pels seus estudis i anys d’experiencia, haguera pogutomplir el buit que tots sentim per la falta d’un Compendi de GramaticaValenciana, acomodat a les escoles d’ensenyança primaria? Com se veu,puix ha segut un error de calcul, per no haver medit be les seues forces,llançant-se inconsideradament a l’empresa, confiada en la seua bonavoluntat i en els seus laudables desijos. Mes l’experiencia dels anys, en elcontinu estudi de la nostra llengua, s’encarregaren de demostrar l’equivocacioque ha patit en la reedicio de
la seua Gramatica.Pero continuem el nostre treball, tractant ara de la preposicio catalanaamb. Esta forma, que en Catalunya ha segut objecte de grans discussionses un dels catalanismes mes caracterisats, entre els utilisats pel senyorOrtín.Evolucionada la paraula apud, encara que degue donar-nos la formaap, com de caput-capu (m) igual cap, tant en Catalunya com en Valencia,fon transcrita per ab, i baix esta forma s’usà, en les dites regions, des dela formacio de les dos llengües. En Catalunya continuà el seu us sense interrupcio;mes en el nostre regne de Valencia fon substituida mes propiamentper la preposicio en, durant el temps de
la decadencia. El senyorOrtín haguera contribuit a la depuracio de la nostra llengua, en l’introduccio,en
la seua Gramatica, de la forma ab, que es la propia del valencià, iper aixo es hui un dels arcaismes oportuns i dels que devien restablir-sequant abans; pero ha volgut imitar als catalans reformadors i desija que atodo trance, se imponga la forma catalana amb, tan impropia del valenciano.Vana i ridicula pretensio, ya que els mateixos valencians que huialardegen de l’us d’este catalanisme, no han de tardar en caure en el contedel seu erro, i l’us de amb passarà, com passen les modes en les peces devestir.En Catalunya, com hem dit, fon usada constantment la forma ab, finsque modernament ha segut transformada en amb, en les reformes plantejadesper l’Avens portada a les Normes de l’Institut, pel filolec catala, EnPompeu Fabra, quan se tractà de l’adaptacio de l’ortografía valenciana lesdites Normes nos digue el mateix senyor Fabra, a proposit de la formaamb: Comprenc que no poden vostes admetre la forma, amb ya que hanperdut el ab, que usaven vostes com nosatres; i encara en el cas de restabliresta forma, la fonetica valenciana
es contraria a l’admissio de la nasal(m); pero devien vostes restaurar la forma ab, encara que siga arcaica yaque no deu ser substituida per en.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  

Una de les tendencies fonetiques del catala
es deguda a la freqüentactuacio de la llei de l’esforç: d’ahi la pronunciacio de pobble, nobble,platja, etc., en lloc de poble, noble, plaja. Est esforç se deixa sentir tambeen la preposicio ab, pronunciant-la en gran part de Catalunya, amb davantde vocal i am davant de consonant per la llei de dissimilacio. Esta pronunciacioreforçada del ab, ha servit de base per a la seua transformacioen amb, que tambe s’escriu am.No obstant, l’us del amb no es general, ni molt menys, en la regio catalana.
La “Academia de
la Llengua Catalana”, lo mateix que gran numerod’escritors de mereixcuda fama i de competencia indiscutible, rebugen laforma moderna amb, considerant-la com dialectal, i continuen usant la tradicionalab.I si en Catalunya te una rao de ser la forma moderna amb, donada laseua fonetica particular es totalment arbitraria la seua implantacio, o introduccio,en Valencia, i contraria, per un atre costat, a l’indole de la nostrallengua,
com oposta a les lleis d’evolucio a la mateixa.La b postonica, precedida de m, desapareix generalment en mig de diccio,com succedix en palumba-paloma, gamba, camba-cama; i desapareixen absolut, quan, evolucionada la paraula, dita b devia quedar en fi de diccio.Veja’m els següents eixemples:Romà: columb-(um) Valencià: colomRomà: llumb-(um) Valencià: llomRomà: plumb-(um) Valencià: plomLa desaparicio de la b en estos casos obedix a, la llei d’eliminacio,dimanada del principi d’economia. Per a que puga conservar-se la b enpareguts casos, s’ha d’afegir una vocal eufonica que en valencià es o i encatala e:Valencià: nombO Catala: nombEValencià: nimbO Catala: nimbEValencià: yambO Catala: yambE, iambEEn canvi se conserva la p, per representar el so explosiu sort, en llocdel sonor, que es propi de la b.Romà: camp-(um) Valencià: campRomà: lamp-(adem) Valencià: llamp-rellampRomà: rump-(it) Valencià: rompSegons poden vore els nostres llectors, la preposicio amb, com a transformaciode ab, no te cap rao de ser en valencià, i constituix un catalanismeridicul que els jovens valencianistes deuen considerar com unainnovacio detestable i oposta al verdader cultiu de
la llengua. Si el senyorOrtín, en lloc de copiar i voler introduir estes innovacions, tan impropiesde la nostra llengua, tractara de restablir els arcaismes oportuns, com seríal’us de la preposicio ab, substituida impropiament per en, per a indicarrelacio de companyia, etc., aplaudiriem la seua labor, ya que eixa restauracioconstituix una verdadera necessitat per a la nostra llengua. D’estemodo, evitariem la confusio i falta d’expressio en frases com esta: Vixc enValencia en mon pare, en lloc de: Vixc en Valencia ab mon pare.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 19199899“LAS PROVINCIAS” – 4 d’abril de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XIII)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  La censura que nos entrete en estos articuls, no tendix, baix cap deconcepte, a menyscabar la fama i reputacio que el senyor Ortín pot tindrecom a mestre titulat d’instruccio publica, sino que el seu unic fi va encaminata posar de manifest els seus errors gramaticals a l’actuar d’autorimprovisat de la Gramatica valenciana.El titul de mestre d’instruccio publica, segons les disposicions vigentsde l’ensenyança, no supon coneiximent cabal de la nostra llengua, ni moltmenys, la suficiencia i aptitut necessaries per a considerar-se en condicionsde poder escriure un Compendi de Gramatica Valenciana. Si el senyorOrtín, apart dels estudis oficials del Magisteri, haguera fet uns atres particularsconsagrant molts anys al seu coneiximent profunt i consciençut, huipodria escriure sense errors sobre Gramatica Valenciana, ya que es trobariaen condicions per ad aço.Per lo tant no pot tindre rao per a enfadar-se contra nosatres si anotemels seus errors i comprovem els nostres acerts; perque ningu te dret a quese li reconeguen condicions que actualment no te, encara que les puga tindreel dia de dema: i si la pretensio de posseir eixes condicions resulta ungreu perjuï de la nostra llengua, tots els valencians estem en perfecte dretde combatre els errors a que li haja induit el desconeiximent de la nostrallengua.Si hem d’eixir pels furs de la veritat encara que molt a pesar nostre,devem reconeixer i confessar que de tots els mestres dedicats a l’estudi dela nostra amada llengua, en la regio valenciana, no era el senyor Ortín elmes indicat per a portar a cap la redaccio del seu Compendi de GramaticaValenciana. Acossat per la premura del temps, i encara que desprovist dematerials propis, prengue la ploma, per a forjar alguna cosa que es paregueraa una Gramatica, i despres de copiar, sense cap aprensio moltes deles definicions textuals en els eixemples, tambe textuals, de la Gramaticade la nostra llengua publicada pel “Centre de Cultura Valenciana”, completàel seu treball en una serie no interrompuda de catalanismes i dearcaismes inoportuns, com ho estem demostrant.Com a copiste se li podria dispensar, al menys, per l’exactitut en queeixecutà la seua labor; pero com a catalanisant i sembrador de arcaismesinoportuns, no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabentho,a la destruccio de nostra llengua.El dia en que el senyor Ortín, fets els deguts estudis, desterre, en absolut,els catalanismes que nos deprimixen, i els arcaismes inoportuns queimpedixen l’evolucio natural i constant de la nostra llengua i redacte unaGramatica Valenciana, siga quina siga la seua extensio, pero basada en elsprincipis cientifics i lleis propies d’esta llengua, nosatres serem els primersen adaptar-la i protegir-la. No creem que el nostre amic, el senyor Thous,rebuge esta proposicio que devia ser admesa per tots els valencianistes deveritat.Pero mentres aço no es faça, nos considerem en el deure ineludible decombatre eixe sistema, destructor de la nostra llengua, no a soles en elstreballs Gramaticals, sino tambe en els demes escrits lliteraris.Nos consta positivament que alguns valencianistes, poetes, sobre tot,inspirats en models catalans, no precisament en el fondo, sino en la formaortografica, creuen que els seus treballs van a desmereixer, usant l’ortografíagenuïnament valenciana. Es una equivocacio llamentable. El disfraç,per elegant que siga mai podra donar tant de relleu a la persona que l’usa,com els seus propis vestits.P roseguint en l’analisis dels catalanismes del senyor Ortín, parlarémara de l’us abusiu de la t, especialment en els verps freqüentatius, acabatse n i
t z a r, com a u t o r i
t z a r, estilitzar, re a l i
t z a r, i en els seus derivats, comFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.101autoritzat, estilitzacio, realitzable, escritura introduida modernament enB a rc e l o n a .El neologisme catala, format per la doble grafia o digraf tz, en els casosindicats, reconeix per orige: primer, un helenisme, introduit en la baixa llatinitat,despres en el roma vulgar, i d’este a les llengües romaniques; isegon, a un efecte de la llei del reforç, propagat en alguns punts deCatalunya, i convertit modernament en grafia, primer, per alguns escritorsd’Avens, i despres pel “Institut d’Estudis Catalans”.El signe grafic, nomenat en grec seta o dseta, equivalent en fonetica ads, o siga al nostre so linguodental fricatiu sonor, representat per la s intervocalica(casa, camisa, cosa, blusa), i reforçat per un atre so linguodentalexplosiu sonor d, passà a la baixa llatinitat, o llati eclesiastic, signe novamentrepresentat per un atre signe grec que fon
la z. Veja’m alguns eixemplesen els que representarém foneticament la forma grega:Grec: dogmatidso Baixa llatinitat: dogmatizareGrec: prophetidso Baixa llatinitat: prophetizareGrec: anathematidso Baixa llatinitat: anathematizareEn un principi fon molt reduit el numero d’estos verps grecollatins i alpassar al roma vulgar, adquirixen indistintament les formes en izare oisare, predominant la primera sobre la segona: preconizare i preconisare.L’evolucio del roma vulgar, influenciada pel llati, produi diferents tendenciesfonetiques entre les distintes llengües romaniques, i d’ahi la verdaderaortografia en cada una de les mateixes. Mentres l’italia recobra el reforçfonetic del grec i el representa per una atra, z (profetizzare, agonizzare),les demes llengües romaniques rebugen generalment el dit reforç i es quedennomes en el so fricatiu sonor (s). D’estes, el frances representà este soper mig de la s que fon, sense cap dubte, la grafia mes apropiada (prophetiser,agoniser); el romanç castella, per z i per ç (cedeta), profetizar iprofetiçar (ç cedeta), i en les llengües provençal, catalana, valenciana imallorquina s’observa la confussio de les tres grafies agonizar, agoniçar,(ç cedeta) i agonisar. De manera que el reforç de la dental d originaria delgrec, a soles es conserva en la llengua italiana i representada practicamentper una atra z com hem dit.Es veritat que, en alguns punts de la regio catalana, ha existit i existixencara una tendencia dialectal al reforç dental en els casos mencionats: mesencara; no hem de negar l’existencia d’alguns eixemples, encara que rarissims,en escrits valencians, que devem atribuir a influencia catalana. Peropodem afirmar que el reforç de la
t en els verps freqüentatius de que parlem,lo mateix que les paraules que d’ells es deriven, ni ha existit ni existien la nostra llengua. Mes encara, eixe reforç dental
es contrari a l’evoluciofonetica de la nostra llengua. No hi ha a soles un valencià que pro n u n c i enaturalment i sense cap afectacio,o rg a n i
t z a r, estilitzacio, autoritzar, e t c .El digraf tz, ha segut rebujat per l’Academia de
la Llengua Catalana icombatut per escritors de gran reputacio, com es el senyor Miquel i Planas,que el considera com una forma dialectal. I si entre els catalans, a onpareix existix algun motiu, encara que siga dialectal no ha segut generalmentadmesa eixa grafia, ¿com s’atrevix el senyor Ortín a usar-la, sense capde fonament, que l’autorise, en valencià? Be pot i deu considerar-se la terminacioverbal itzar i paraules que d’ella es deriven, com un catalanismerepugnant que tots devem rebujar.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919102“LAS PROVINCIAS” – 10 d’abril de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XIV)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  

Sent coses tan distintes, evolucio de la llengua i corrupcio del llenguage,hi ha, no obstant, alguns que confonen estos dos conceptes, i fins arribena dir que son una mateixa cosa. ¿Que diriem d’aquells que confonenla llei natural que rig i governa els actes de l’home, en la corrupcio de lesseues costums?, ¿no sera aço una atra cosa que l’inobservancia d’aquellamateixa llei? Lo que podriem dir d’estos, ho hem de dir tambe dels queconfonen la evolucio de la llengua en la corrupcio del llenguage.Evolucio d’una llengua parlada, es la transformacio lenta, gradual iconstant de les paraules que la constituixen, provocada per l’actuacio d’unconjunt de lleis fonetiques, emanades de certs principis del llenguage. I lacorrupcio del llenguage es l’adulteracio de les paraules, per efectes contrarisper l’accio natural i espontanea de les dites lleis.Un efecte constant de la llei de debilitament, subjecta al principi detransicio de sons, consistix en transformar en e la a postonica, quan laparaula del roma vulgar està formada per tres silabes, o siga, sempre quees tracte de paraules proparoxitones del roma vulgar.Veja’m els eixemples següents:Romà: organu(m) Valencià: orgueRomà: talamu(m) Valencià: talemRomà: cantaru(m) Valencià: canterRomà: balsamu(m) Valencià: balsemRomà: labanu(m) Valencià: laveRomà: rabanu(m) Valencià: rave 103Als mateixos efectes d’eixa llei està subjecta la paraula
s c a n d a l u ( m ) . P e rlo tant, evolucionant naturalment, la seua forma propia i genuïna, per precisioha de ser e
s c a n d e l , i aixina s’usava en els bons temps de la nostra llengua.Despres s’usà tambe la forma castellanisada e
s c a n d a l , i finalment la castellanae
s c a n d a l o . Per tant l’una com l’atra forma son purs castellanismesdels molts que tenim i que deviem desterrar. I si, en lloc d’evolucionar naturali espontaneament, subjectant-la a la mencionada llei se li dona caprichosamentuna atra forma impropia, aço es, escrivint e
s c a n d o l , com ho hafet el senyor Ortín, la paraula s’adultera i se corromp. De manera, que des c a n d a l u ( m ) per e
s c a n d e l , es evolucio, i escandol, c o r r u p c i o .Creem que, en lo dit, bastarà pera que els que l’ignoren sapien ya enqué consistix l’evolucio de la llengua, i quina cosa siga corrupcio del llenguage;i podran traure com a conseqüencia immediata que els queescriuen sobre una llengua, sense tindre els coneiximents necessaris d’ella,han de ser, per precisio, els majors corruptors del llenguage encara que hofacen inconscientment.Tambe s’adultera i corromp la llengua en l’introduccio de catalanismes,quan son contraris a l’indole de la nostra llengua, tals com homes i ordre,usats pel senyor Ortín.Una atra llei fonetica de les que rigen l’evolucio de la nostra llengua, iemanada tambe del principi de transicio de sons, es la llei del reforç,segons la qual, en paraules romanes proparoxitones, la i postonica setransforma en e; i si les paraules subjectes a eixe fenomen porten n despresde la i, transformada en e, esta consonant desapareix en singular pervirtut de la llei de eliminacio derivada del principi d’economia de forces.Esta transformacio de la i en e, aixina com la desaparicio de la n, en estosmateixos casos, constituixen dos fenomens evolutius freqüentissims en lanostra llengua. Fixem-nos nomes per ara, en les següents paraules:Romà: margin-em Valencià: margeRomà: termin-em Valencià: termeRomà: imagin-em Valencià: imageRomà: homin-em Valencià: homeRomà: virgin-em Valencià: vergeRomà: ordin-em Valencià: ordeRomà: origin-em Valencià: orige  La desaparicio de la dita n en singular,
es degut a l’indole de la nostrallengua, que rebuja el so linguodental nasal al final de diccio, no a solesen les paraules de que estem parlant sino tambe en general, per quinmotiu escrivim arcá, fadrí, sermó, etc., i no arcán, fadrín, sermón, etc., noobstant ser etimologica la dita n. Pero tant en estes paraules com en lesromanes proparoxitones, i en general, sempre que en singular desapareixla n, per efecte de la llei sobredita, reapareix en els plurals, perque en estecas, ya no es troba en fi de dicccio. Per aixo pronunciem i escrivim margens,homens, ordens, etc., lo mateix que arcans, fadrins i sermons.En la regio catalana, per mes que en uns atres temps se pronunciava iescribia la n en homens, vergens, ordens, i en totes les paraules procedentsde proparoxitones romanes, la seua tendencia ha segut sempre suprimirla,i hui es considerada com arcaica per alguns catalans la terminacio ens,en les dites paraules. Pero si la tendencia del catala ha segut suprimir estan en els plurals i escriure homes, verges, images, etc., la tendencia valenciana,pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimologica.I no deu estranyar-nos l’existencia d’estes dos tendencies fonetiques, diferentsen Catalunya i en Valencia, perque es cert que ademes de les lleisfonetiques i evolutives comuns al catala i valencià, existixen unes atresmoltes, particulars i propies de cada una d’estes llengües, com tindremocasio de demostrar. Es puix un catalanisme escriure homes, com fa elsenyor Ortín en
la seua Gramatica.Si a l’indole de la nostra llengua repugnara la conservacio d’eixa n, noobstant ser etimologica, devia desapareixer per la llei d’eliminacio, comsuccedix en singular, pero no repugnant a la fonetica valenciana, i sent almateix temps consonant etimologica, ¿per quina rao s’ha de suprimir? Si enCatalunya es una tendencia fonetica mes o menys natural, en Valencia note rao de ser i l’encabotament en escriure, homes per homens es un uscaprichós, i, per lo mateix, corruptor del llenguage. La llengua no se depurallevant-li els elements que li son propis i necessaris, sino eliminant elsimpropis i quant s’oponga a l’evolucio natural que tendix sempre al seumajor perfeccionament.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.105  “LAS PROVINCIAS” – 17 d’abril de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XV)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  Ya que, en el nostre articul anterior, prometerem parlar de la fomaordre, en lloc d’orde, nos ocuparém hui d’este catalanisme, que es a lamateixa vegada un galicisme d’orige.De ordin-em, tant el catala com el valencià formaren orde, i el frances,entre totes les demes llengües romaniques, introdui la r eufonica, i escrigueordre, de la mateixa manera que de pulvis, formà poudre i de l’altalema hurde, hourdre. El catala per un verdader contagi i fins per la tendenciafonetica catalana cap a la francesa, arribà a pronunciar ordre, enalgunes parts de Catalunya, conservant, en tot el seu vigor la forma ordeque es
la propia. Eixa forma afrancesada, introduida en algunes parts deCatalunya, tambe s’estengue en algun lloc del nostre regne, encara quesempre en caracter dialectal i totalment transitori, ya que pronte desaparegue,quedant solament en vigor la forma, orde.¿Per que en Valencia desaparegue eixe galicisme importat per mediaciodel catala? La rao es evident. La llengua valenciana experimenta unagrandissima repugnancia en la pronunciacio de la r, repetida en dos silabesconsecutives. Este fet es innegable.Quan en la primera etapa de la formacio de la nostra llengua evolucionarenles paraules, baix l’accio de la llei, nomenada pels filolecs,d’eliminacio, en la caiguda de la vocal postonica algunes d’eixes paraules 107quedaren formades en la dita r repetida en dos silabes consecutives, comsuccei en porpra, de purpura; marbre, de marmore, i martre, de martire.Com l’indole de la nostra llengua no podia tolerar una asperea en la pronunciacio,eixes paraules, i unes atres paregudes, prengueren en aquellsmoments la forma erudita, aço es, sense evolucionar a penes, ya que pronunciemhui purpura, marmor i martir. Unes atres vegades ha hagut d’intervindreel canvi de la r en l per a evitar la dita asperea, i de aratru, seformà aladre, com de turture, tortola. I per la mateixa rao, hagueren decanviar de conjugacio no pocs verps, segons podem observar en ardere iabsorbere, els quals, en lloc de prendre les formes ardre i absorbre, prenguerenles de ardir i absorbir. En uns atres casos veem desapareixer unade les r etimologiques per a evitar la dita asperea. Veja’m les paraulessegüents fratrinu, fadri; de fragrante, fragant; de perdere i prendere, primerperdre i prendre, i hui pronunciem pedre i pendre, lo mateix que decernere pronunciem cendre i no cerndre.I si aço succedix quan r es etimologica, ¿quanta major no ha de ser larepugnancia en admetre una r epentica? No hi ha que dubtar, puix, que laforma ordre per orde es, pel seu orige, un galicisme en Catalunya i la seuaintroduccio en Valencia, per mediacio de Catalunya, constituix un atre detants catalanismes que devem evitar.En l’exposicio i comprovacio de l’anterior catalanisme, suspendrem,per ara, el nostre treball de descatalanisacio de la llengua valenciana,esperant una ocasio mes oportuna per a completar este estudi, majormenttenint en preparacio les Diferencies llingüistiques entre el valencià i elcatala.Ara a soles nos resta fer algunes declaracions perque aixina complix ala veritat, a la justicia i a l’educacio cristiana. I siga la primera afirmar alsenyor Ortín i a uns atres amics que han llegit els nostres articuls, quequants principis i lleis filologiques hem citat en estos escrits, aixina com lacalificacio dels mateixos; el tecnicisme filologic que hem usat i continuemusant, lo mateix que la calificacio dels arcaismes, tot, absolutament tot,podra vore’
s en els filolecs francesos, alemans, italians, anglesos i espanyols,als qui hem estudiat detengudament. I per si desigen consultar-los,ya que la seua llectura pot servir-los de gran profit, recomanem elssegüents:Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  

Entre els francesos: PAUL PASSY, Etude de changements phonetiques,Paris, 1889. V. HENRY, Grammaire Comparée, Paris, 1890.Entre uns atres alemans: A. ZAUNER, Romanische sprachwissenschaf’t,Leipzig, 1900 tradui a l’italia per FESTA CHUCHARD, Der Vocalismus des vulgarlateins,Leipzig, 1868.En Italià: GI O. BT TA. FE S TA, Glottologia Romanza. Elementi diGrammatica comparata delle lingue neolatine, Torino, 1904. T. GLOTTI,Grammatica Ragionata e Storica, Torino, 1900.Anglesos: A. H. SALCO, Principes de Philologie Comparées, traduits perERNEST JORY, Paris, 1884. H. SWEET, A history of english sounds, Oxford,1888.Espanyols: JULIO CELADOR, Origen de
la Lengua Castellana, Madrid,1904. V. TINAIOVO, Estudios Filológicos, Madrid, 1886. TORRES Y GÓMEZ,Gramática histórico-comparada. Madrid, 1899. T. ARAUJO, Gramática razonadahistórico-crítica de
la Lengua Francesa, Toledo, 1899. PADRE NONELL,l’Análisis Morfológich de la llengua catalana antiga comparada ab lamoderna. Manresa, 1895. Del mateix, Análisis Fonologich-Ortografich de
la Llengua Catalana antiga i moderna, Manresa, 1896. DOCTOR GRANDIA,Gramática Etimológica Catalana, Barcelona, 1903. MOSSEN ANTONI MARIAALCOVER, Qüestions de Llengua i Literatura Catalana, Palma, 1903. P. FABRA,Qüestions de Gramàtica Catalana, Barcelona, 1911.Que conste puix, que no hem inventat nomes un principi filologic niuna sola llei fonetica: Tots els principis i lleis, lo mateix que el tecnicismeque hem usat en estos articuls i el que utilisem en la classe, podra vore’sen les obres citades i en unes atres que deixem de citar.Finalment, tambe hem de fer constar que, no obstant haver mereixcutla previa censura dels superiors nostres, quants articuls hem publicat finsa hui, retirem les paraules, les frases i conceptes que hagen pogut molestarpersonalment al nostre amic, el senyor Ortín i a uns atres que s’hanconsiderat aludits, sostenint, no obstant, quant hem dit respecte als catalanismesi arcaismes, ya que no hem de fer traïcio a les nostres conviccions,encara que siga en el terreny lliterari.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA: CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(I)El notari Carles RosEs un fet incontrastable que els classics valencians foren excessivamentetimologistes, separant-se en molta freqüencia de la fonetica usual i correntd’aquells temps, El seu empenyorament principal fon sense cap dubte,conservar en les paraules, les formes originals que prengueren, no a solesdel romano vulgar, del que procedix la nostra llengua per lentes evolucions,sino tambe del llati migeval, l’influencia del qual, en els segles XII iXIV no pogue ser major sobre tots els romanç, trobats en les distintes partsde
la Peninsula Iberica, com ho fon en França, en Italia i en Romania.Estos mateixos escritors, encara que en lo tocant a la sintaxis guardarencerta uniformitat, no arribaren mai a posar-se d’acort, respecte a l’ortografia;ya que fon tal l’indecisio i, anarquia en l’eleccio i us dels signes graficsque no solament t’apareix notable divergencia entre ells, sino que nopodem citar a un a soles que no se contradiga ad ell mateixa, usant, arauns signes, ara uns atres, segons el seu caprig.En est estat deplorable de confusio ortografica, arribà la nostra llenguaal segle XVIII, en que, en la privacio del seu us oficial, a causa de l’aboliciodels nostres Furs, eren contats els escritors valencians que per les seuesproduccions lliteraries, es servien de la seua propia llengua.No obstant, entre uns atres escritors d’este segle, de verdadera decadenciaper a la llengua valenciana, hi hague un tan zelos i amant d’ella, que per 51  

espai de cinquanta anys, se dedicà totalment, i en un teso que hui admire m ,a la conservacio, purea i restauracio de
la mateixa. Fon este benemerit patriciel distinguit notari don Carles Ros, primer valencianiste, que en els seusescrits alçà la veu de la protesta contra els contrafurs del centralisme.Est entusiaste amador de les nostres glories patries, veent que la llenguamaterna se relegava a l’oblit, entre els escritors regnicoles valenciansescrigue
la seua Práctica de Ortografía para los Idiomas, castellano yvalenciano que publicà en 1732. Cregue Ros que despres de l’injusta aboliciodels nostres Furs i en la preponderancia del castella sobre el valenciàen les produccions lliteraries, sería inutil un tractat d’ortografia puramentvalenciana; i per este motiu
es decidi a donar regles per a escriure un i atreidioma. El seu treball en lo que
es referix a la part valenciana, encara quequedà com a monument historic lliterari, no fon labor inutil, sino molt profitosaal menys per als estudis moderns, puix que nos traça admirablementel transit i progrés evolutiu del llenguage classic al llenguage de marcadadecadencia de l’ultim mig segle XVII i del principi del XVIII, i per este treball,Carles Ros deu ser considerat com el primer gramatic valencià, encaraque siga en la part ortografica.A penes havia eixit a llum
la seua Ortografia, publicà tambe, en 1733,el Tractat de adages y refranys, y práctica pera escriure la llengua valenciana.En este nou treball consegui Ros reunir i coleccionar les frases mesgenuïnes de la nostra llengua i que mes la caracterisen per la seua gracia,per la seua energia i viva expressio, traçant, al propi temps, en les novesregles ortografiques, l’orientacio mes adequada que devien seguir en lesseues produccions els pocs escritors que usaven la nostra llengua enaquells temps.Enamorat de les excelencies de la seua llengua i desijós de que els seuscompatricis participaren del seu just entusiasme publicà tambe, en 1784, elEpítome del origen y grandeza del idioma valenciano.En 1789, publicà una atra obra intitulada Breve Diccionario valenciano-castellano. El fi principal de Carles Ros fon pera que els valencians, almateix temps que
es dedicaven a l’estudi de la llengua de Cervantes, nooblidaren el riquissim lexic de la seua propia llengua.I en el fi de que els chiquets, no obstant la pressio oficial, poguereniniciar-se en la llectura i primers rudiments del valencià, escrigue un atretreball que intitulà Breve explicación de las cartillas valencianas i fonpublicat en 1751. Tambe escrigue per al mateix efecte, encara que nopogue vore la llum publica, un atre tractat en el titul de Besceroles valencianes,ab les combinacións ó sylabes de sos dialectes – Sylabes ó combinacións,també pera facilitar á be lletgir.Encara no se donà per satisfet el seu incansable zel per la conservaciode la nostra llengua, no obstant haver arribat als postrers anys de
la seuavida. Veent en sentiment de la seua anima, l’increment que prenia la castellanisaciodel valencià, en la mateixa ciutat de Valencia, a fi de posar unfre a tan perillosa invasio, publicà, en 1771, o siga, dos anys abans de laseua mort, la seua nova obra, en el titul de Corrección de voces y phrasesque el vulgo ó común de Valencia usa, ó ha introducido, hablando, ó queriendohablar su materno idioma.Mori Carles Ros en 1773, sense que hi haguera a soles un valencià que,imitant el seu eixemple, continuara tan patriotica labor en favor de la llenguavalenciana, fins que, transcorregut un segle, aparegueren don JoséNebot i Constanti Llombart.  P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.53  

“LAS PROVINCIAS” – 12 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(II)Josep Nebot i Constanti Llombart  S’ha dit, encara que no en fonament, que el valencià fon llengua morta,durant el segle XVIII i fins a, mitant del XIX, pel fet d’haver-la abandonadacasi per complet, els escritors valencians en el transcurs d’este temps.Els que tal diuen, no tenen en conte que una llengua es nomena viva, noprecisament per l’us que d’ella facen els escritors, sino per la seua utilisacioconstant en el llenguage parlat. I ningu pot negar que el valencià continuàsense interrupcio, en boca del poble, durant el mencionat temps.Es veritat que tota llengua viva evoluciona lenta i constantment atenenta les seues propies lleis; que estes tenen sempre per orige certes i determinadestendencies fonetiques, propies, aixina mateixa, de cada païs; i quequan estes
es desenrollen a merce del poble, sense trobar resistencia en elllenguage escrit, arriben fins a l’exageracio traspassant els llimits del progréstotalment gradual que s’observa en totes i en cada una de les llengüesvives; i que, per fi, ve, com a conseqüencia la corrupcio en gran part dela mateixa llengua.Tot aço es innegable, i, per lo mateix, hem de confessar que la nostrallengua, obedint ad estes coses, havia arribat a un estat de llamentable deixadeaquan s’inicià la restauracio de la mateixa, a mitant del segle passat,gracies als seus nous cultivadors. I no foren poques les dificultats en quees trobaren estos escritors, poetes la major part d’ells, a l’inaugurar la seualabor restauradora.  

Com per a escriure en ortografia correcta una llengua s’ha de coneixerdegudament l’orige o etimologia d’esta, en les lleis fonetiques i evolutivesde la mateixa, posades en practica sense interrupcio, no a soles en el llenguageparlat, sino tambe en l’escrit, i d’aço carien, casi en absolut, els ditsrestauradors, varen vore’s en aquells moments en la precisio d’haver deprendre un d’estos tres camins o subjectar l’ortografia a la fonetica corrompudai adulterada de la ciutat de Valencia i acomodar-la, en lo possible, ala castellana; o imitar l’ortografia dels nostres classics antics; o be prendre’scom a base les orientacions catalanes, per ser la llengua catalana la que,entre totes les romaniques guardava major afinitat en la valenciana.No hi hague, ni pogue haver uniformitat de criteri, respecte a l’orientacioortografica, entre els nous escritors, i cada un trià, al seu antoix, elcami que millor li va pareixer. D’esta diversitat de criteri s’originà la confusioen l’ortografia de moltes paraules que apareixen en distintes formes,com succeix en mig, mitg, mij, mitj, mitx, mich.Si en lloc de pretendre uns castellanisar la nostra llengua, o omplir-lad’arcaismes, com ho feren uns atres, o be catalanisar-la, com ho intentarenla major part d’ells, s’hagueren posat d’acort, davant de tot per a estudiarla ortofonia, aço es, la verdadera pronunciacio valenciana que en aquellsmoments existia, i que encara es conserva hui genuïna en les provinciesextremes d’est antic regne, o siga, en les d’Alacant i Castello de la Plana; iad eixa pronunciacio verdadera hagueren acomodat la seua ortografia,prescindint a soles de les tendencies fonetiques exagerades del vulgo queconstituien les diferencies dialectals propiament dites, hui tindriem unaortografia racional, que es l’unica que, en tot cas, devia prevaleixer.Els mateixos escritors llamentaven la confusio ortografica que reinavaentre ells; pero ningu osava alçar la seua veu de protesta contra la mateixa,ni molt menys, intentar l’unificacio, en punt tan essencial per a la nostrallengua, fins a que, per fi aparegueren dos valencianistes lliterats elsquals trencaren el gel de l’indiferencia,
es decidiren a continuar la patrioticalabor, interrompuda per la mort del gramatolec valencià don CarlesRos. Eren estos Josep Nebot i Constanti Llombart.A Nebot li va cabre la gloria de ser el primer que llançà el crit de protestaen el seu celebre articul intitulat: “Quousque tandem”, publicat en elAlmanaque de “Las Provincias” de 1884, en el qual, despres de censurarFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  durament als escritors que castellanisaven la nostra llengua, lo mateix queals que la catalanisaven o intentaven desfigurar-la en un gran numero d’arcaismesimpropis i introduir-los sense fonament ni rao, proponia l’unificacioortografica, confiant esta delicada missio a una de les nostres prestigiosesentitats, LO RAT-PENAT, o la Sociedad de Amigos del País; o beescrivint dos Gramatiques valencianes, una classica i l’atra vulgar.Pero els clamors de Nebot a soles trobaren un eco favorable enConstanti Llombart. A instancies dels dos es propongue despres la celebraciod’un Congrés filologic valencià, a on devien plantejar-se, discutir isolucionar les qüestions mes trascendentals de la nostra llengua, com abase de la redaccio d’una gramatica valenciana. Mes l’indiferencia delsvalencians, per un costat, i la seua poca preparacio en esta classe d’estudis,per un atre, feren fracassar tan fermos proyecte.P romete en eixos moments Llombart que a la publicacio delDiccionario Valenciano, seguiria
la de Gramática Valenciana. Havia escriteste lexicograf en 1880, el seu Ensayo de Ortografía llemosino-valenciana,que fon premiat en els Jocs Florals d’aquell mateix any; pero permaneixqueinedit fins a 1887, en que fon publicat junt en el dit Diccionari. Nopogue Llombart donar compliment a la seua promesa per haver-lo sorpresla mort a penes acabada la publicacio d’esta obra.No retrocedi, per aço, el senyor Nebot en l’empresa, i prengue pel seuconte la redaccio d’una Gramática Valenciana Vulgar, que va vore la llumpublica en 1894. Mes, donades les corrents catalanistes de no pocs escritors,i les arcaiques dels mes, de poc servi este nou treball del senyorNebot.No obstant, Nebot segui treballant per la consecucio del seu nobleideal, que no fon un atre que redimir l’Ortografía valenciana de tota ingerenciaestranya, ya donant freqüents conferencies en la Societat de Lo RATPENAT, ya escrivint raonats articuls com l’intitulat: “Algo sobre fonologíavalenciana” que publicà en el mateix “Almanaque” de “Las Provincias”pertanyent a l’any 1899.Quedava per realisar encara la publicacio de la Gramática clássicavalenciana; pero el nostre gramatolec carregat d’edat i ple d’alifacs, no tingueya anims ni força per a acometre tan gran empresa i
es llimità a solesa escriure la Ortografía clássica valenciana, que publicà en 1910.Encara que tant Nebot com Llombart deuen ser considerats com iniciadorsde l’actual moviment llingüistic valencià i pels seus desvels i laborincessant en la restauracio de la nostra llengua son acreedors de tota sortd’encomis i fins d’etern agraïment, per part dels valencians, els seus treballs,no poqueren servir de norma en la fixacio de l’Ortografia valenciana,ya que contenen molts i grans defectes, dels que a soles apuntarém elssegüents: primer, la falta de solidea en els coneiximents de la vida evolutivade la llengua valenciana; segon, la falta, aixina mateixa del coneiximentexacte i cabal de la fonetica d’esta mateixa llengua; i Tercer, l’indecisioque s’observa en l’eleccio i utilisacio dels signes grafics.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 191958“LAS PROVINCIAS” – 15 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(III)Les tres escoles ortografiques  De la desorientacio ortografica en que hem vixcut, i vivim encara, perdesgracia nostra, s’han orginat les distintes tendencies i la diversitat de criterisentre els escritors valencians. D’aci tambe els oposts derroters que unsi atres han seguit en els seus escrits, donant varietat de formes a unesmateixes paraules, segons l’escola ortografica a que han pertanygut, i contribuinttots, d’esta manera, ad eixa confusio llamentable que impedix elprogrés i el desenroll de la nostra llengua.Eixes distintes tendencies, en la diversitat de criteris que s’observa entreels escritors valencians poden reduir-se a les tres escoles ortografiquesprincipals que nomenem: Escola etimologica, Escola fonetica, i Escola evolucionista.L’escola etimologica tendix constantment a la conservacio de tots elselements primordials i constitutius de les paraules, per a que estes, sent lafidel image de les romaniques, llatines i gregues, puguen revelar, a primeravista, el seu verdader orige, qualsevol que este siga.Si els defensors d’esta escola no foren tan exagerats en les seues pretensions,i consideraren les llengües no com a un organisme mort, sino plede vida, i, per aixo, expost a re b re les modificacions constants de tot org anismeviu que, per la seua mateixa naturalea tendix al seu desenroll i majorp e rfeccionament, no sería tan inconseqüent ni tan absurda la seua doctrina. 59El seu major error estreba en cre u re que les llengües romaniques pro c e d ixende la llatina i d’aci naixque l’equivocacio de nomenar neo-llatines a lesllengües romanes i revestir les paraules d’una forma marcadament erudita aimitacio dels escritors dels segles XIV i XV, nomenants de la restauracio deles lletre s encara que en mes propietat devia dir-se epoca de llatinisacio deles lletres ro m a n i q u e s.Com a conseqüencia d’eixa falsa suposicio donen sempre la preferenciaa la derivacio classica i erudita sobre la vulgar, i d’aci tambe el seuempenyorament en conservar: primer, les consonants dobles o repetides(abbat, accusar, addició, offici, collecció, suppondre, etc.), encara que unad’elles haja quedat quiescent al formar-se les llengües romances; segons,varies consonants migevals (viatge, comptar) que pel principi d’economiai per la llei d’eliminacio devien desapareixer sense que per aço patiren capdetriment les etimologies, i tercer, no poques consonants lo mateix finalsque medials, que devien modificar-se o canviar-se en unes atres del mateixorde (comte, fruit, en lloc de conde i frut), atenent al principi de transiciode sons i la llei d’eufonia; resultant d’esta discordancia entre la fonetica il’ortografia, el caos en que es precipiten tots els escritors no versats en lallengua del Lacio.L’escola fonetica, prescindint en absolut de l’etimologia i a les lleis d’evolucio,propia de cada llengua, prete acomodar, en tot, l’ortografia a lafonetica, i la seua doctrina està condensada en esta breu formula: “Unsigne per a cada so, un so per a cada signe”. Este sistema sería el mes ventajos,sense cap dubte, si poguera realisar-se sense detriment de l’etimologia;pero com atenta directament contra l’orige i l’evolucio gradual de lallengua, es de tot punt inadmissible. Segons els seus partidaris,devien desapareixerla c davant de la e, i la cedeta (ç), en tot cas, sent substituides perla s, d’a on vindria la confusio de moltes paraules homofones, com: cessioi sessio; falç i fals. Tambe devia desapareixer una s quan es està repetida;lo que sería motiu, aixina mateixa de confusio en no poques paraules, i dedestruccio de la fonetica valenciana, com ocorreria en pressa i presa;cassar i casar, etc.Esta escola ha tingut i te les seues sequaces en la ciutat de Valencia; icom en este punt la fonetica està tan adulterada per l’influencia castellana,les seues conseqüencies son molt mes desastroses. Per aixo se pot dir queels autors valencians, educats en esta ciutat i partidaris d’estes escoles noescriuen en llengua valenciana, propiament dita sino en un dialecte particularde la mateixa (¿l’apichat?).L’escola evolucionista, no perdent, de vista l’etimologia, i al propitemps la verdadera fonetica de la llengua, fonamenta la seua ortografia enel desenroll natural i progressiu impulsat per l’accio gradual i constant delsprincipis i lleis particulars que rigen l’evolucio d’esta llengua.Els partidaris d’esta escola, encara que pocs, per desgracia, son els mesllogics, i la seua doctrina està basada en els estudis de la llingüistica i dela filologia; per ad ells no hi ha inconvenient en modificar accidentalmentles etimologies, quan aixina ho exigix la fonetica; pero no transigixen enla modificacio essencial de les mateixas etimologies per raons de meraconveniencia, fonetica. I tendixen, al mateix temps, a la conservacio integrade la verdadera fonetica, per ser resultat natural de l’evolucio lenta,pero constant, de les paraules.Mentres, els valencians no deixen les seues preocupacions, seguintresoltament la doctrina d’esta escola, per ser la mes cientifica, la mes practicai ventajosa, continuaran divagant per eixe mar de confusio en que huiens troben embolicats.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.61  

“LAS PROVINCIAS” – 17 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(IV)Les normes ortografiques  

Per iniciativa del sabi o ilustre filolec mallorqui, don Antoni MariaAlcover, se convocà en Barcelona, per a la celebracio d’un CongrésInternacional de la llengua parlada en Catalunya, Valencia, Mallorca i elRosello. Este Congrés, del que fon dignissim president el mencionat filolec,senyor Alcover,
es portà a feliç terme en octubre de 1906. Ad ell concorregueren,ademes dels escritors i lliterats catalans, la major part delsmallorquins i rosellonencs, i de Valencia unicament el portaestandart de lanostra lliteratura, don Teodor Llorente i Olivares, com a representant de laSocietat valenciana Lo Rat Penat, i el que subscriu, com a colaborador delDiccionari de la mateixa llengua, dirigit pel dit senyor Alcover.Ademes de tractar-se de qüestions llingüistiques, de caracter general pera les quatre regions abans citades, hi hague marcat empenyorament en procurarl’unificacio ortografica en les mateixes, pero prenint sempre com abase les re f o rmes ya introduides per certs escritors catalans. No hi hague unitatde criteri sobre este punt entre els mateixos escritors catalans; ans al contrari,aço mateixa servi de motiu per a que s’accentuaren mes i mes les dostendencies catalanes, o siga, la dels mantenedors de l’ortografia tradicional ila dels amants de les re f o rmes, iniciades anteriorment pel grup d’escritors del“ Avenc”, re p resentat per Massó i To r rents, Casas i Carbó i Pompeu Fabra.Com a conseqüencia del Congrés Internacional es fundà en Barcelona,baix l’ampar de la Mancomunitat catalana, el “Institut d’Estudis Catalans”,en
la Seccio Filologica, del qual presidida per Don Antoni Maria Alcover,foren colocats els escritors de tendencia-reformadora en l’ortografia catalana.No tardaren estos en redactar i propondre un proyecte de NormesOrtografiques, que intentaren foren admeses per tots els escritors catalans,mallorquins, valencians i rosellonencs.Per ad aço solicitaren el concurs i cooperacio dels valencians, com hohavien fet en els mallorquins i rosellonencs. Els valencians foren representatsefectivament en el dit “Institut d’Estudis Catalans” no precisamentper a catalanisar l’ortografia valenciana com alguns cregueren, sense fonament,sino per a defendre-la i conservar-la, en tota la seua integritat admetenta soles aquelles “normes” en que coincidix l’ortografia de les dos llengües,i rebujant noblement les que constituien les diferencies dialectals, yamolt accentuades entre les dos regions.El grup d’escritors catalans, defensors de l’ortografia tradicional, fundarentambe per aquells moments,
la”Academia de
la Llengua Catalana”. Idesijosos,
com tots els catalans, d’unificar l’ortografia en les dos regions,nomenant academic de numero al mateix valencià que havia intervinguiten l’aplicacio de les Normes del “Institut d’Estudis Catalans”. Es va propondreen l’Academia el proyecte d’unes atres Normes que baix el nom de“Regles Ortografiques” devien discutir-se en sessions extraordinaries.Aixina es feu, fins arribar a l’aprovacio definitiva de les mateixes; pero l’academicvalencià feu constar en cada una de dites “Regles d’Ortografiques”les diferencies que hi havia entre catala i valencià.Jacint Mustieles, en eixe moment secretari general de la Societat valencianistade Lo Rat Penat, i relacionat intimament en els escritors catalansdel “Institut d’Estudis Catalans”, propongue en
la dita Societat valencianista,la conveniencia, de que Valencia, a imitacio de Catalunya, tingueratambe normes ortografiques que pogueren servir de base per a l’unificaciode l’ortografia entre els escritors valencians.En atencio a la proposta del senyor Mustieles, la junta de govern de laSocietat Lo Rat Penat, de la que era digne president el senyor barod’Alcahali, feu una cridaa tots els escritors i llingüistes valencians de majorprestigi per a que cada qual donara la seua opinio sobre este particular.Respongueren els dits lliterats al nomenament, com era de esperar, idonaren per escrit el seu pareixer. Despres de lo qual,
la mencionadaFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  Societat encarregà al que subscriu la redaccio d’un proyecte de NormesOrtografiques, aplicades a la llengua valenciana.Per a la redaccio d’estes Normes Ortografiques, prescindim en absolutde les catalanes aprovades pel “Institut d’Estudis Catalans”, segons el desigd’esta Societat que era tambe el nostre, per a que les nostres “Normes”foren genuïnament valencianas, i atenent a la doctrina de l’escola evolucionistade la que parlem en l’articul anterior; perque disponent nostrallengua dels elements fonetics i grafics que se requerixen per a una ortografiavalenciana independent, no era conduent demanar prestams a unaatra llengua que, encara que besona a de la nostra, diferix notablementd’esta en la seua fonetica i morfologia, i deu diferenciar-se tambe en laseua ortografia.Redactat el proyecte de “Normes Ortografiques de la LlenguaValenciana”, fon presentat a
la dita Societat per a ser discutit i aprovat en
la mateixa. En aquells moments el senyor baro d’Alcahalí, en el seu secretarigeneral, que ya ho era en aquells temps don Josep Maria Zapater iEsteve, feren un nou cridament, de caracter general,a tots els “valencians”,sense cap distincio, per a que concorregueren a les Assamblees generalsque devien celebrar-se en l’espayos salo d’actes de
la mencionada Societat,per a que, en el concurs de tots els valencians, se discutiren i aprovarenles Normes contingudes en el dit proyecte.Es celebraren, en efecte, huit sessions generals en els ultims dies d’abrili primers de maig de 1914. Ad elles concorregueren, entre uns atres,ademes del president, senyor baro d’Alcahalí, i el secretari, senyor Zapateri Esteve, els senyors don Lluïs Cebrián i Mezquita, don Francisco BadenesDalmau, don Teodor Llorente Falco, don Francisco Vilanova, don AndrésCabrelles, don Ventura Pascual i Beltrán, don Juan Pérez Lucía, donMaximilia Thous, don Francisco Cantó, Martínez Agulló, Martínez Sabater il’autor del dit proyecte.En esta Assamblea foren discutides, una per una, les dites “Normes”, id e s p res d’admeses les esmenes convenients, foren aprovades pels assambleistesi sancionades per l’autoritat de
la dita Societat. Despres foren publicadesper la prensa de Valencia per a coneiximent de tots els valencians.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  

“LAS PROVINCIAS” – 20 de febrer de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(V)La Gramatica del P. Lluïs Sullana  El Centre de Cultura Valenciana, la creacio del qual fon proposta en1913 a la Diputacio de Valencia, pel diputat don Juan Pérez Lucía, i aprovadaen 1914, començà a funcionar el 20 de giner de 1915, en l’eleccio deldirector decà, en la persona del nostre ilustre escritor, don José MartínezAloy croniste de la provincia de Valencia.En la sessio celebrada per este Centre, el 17 de febrer aquell mateixany, el director, don Teodor Llorente Falco creent interpretar els justs desijosde tots els valencians amants de la seua propia llengua, expongue lanecessitat de tindre una Gramatica que servira de norma als nostres escritors,i al propi temps, manifestà al Directori la conveniencia de que fora elP. Lluïs Fullana l’encarregat de la seua redaccio, ya que per ad aço haviende servir de base les “Normes ortografiques” discutides i aprovades, l’anyanterior, en les Assamblees generals celebrades en la casa social de Lo RatPenat, i d’elles havia segut autor el mencionat P. Fullana. La proposta fonunanimement aprovada, segons consta en l’acta de la dita sessio.Quan el senyor Llorente nos transmite l’acort pres pel Centre de CulturaValenciana, no podiem explicar el cumul dels diversos i encontrats pensamentsque, en atropoll s’agolparen en la nostra ment, produint, com eranatural, diverses i fins contraries impressions. Per un costat, impressions decontrarietat, de confusio i desale al considerar les dificultats en que haviemde tropeçar, originades, primer de la nostra insuficiencia per a posar 67cobrament en la realisacio de tan gran empresa, majorment carint, casi enabsolut, de treballs, fets anteriorment, en els que poguerem apoyar el nostre;i en segon lloc, la diversitat de tendencies i opinions seguides, encaraque inconscientment, per molts dels nostres escritors.Per un atre costat, impressions d’alegria, de satisfaccio i d’ale, al mateixtemps. D’alegria, al vore l’interes en que es procurava el cultiu del nostre idiomaper una entitat, composta dels elements mes prestigiosos i de major competenciaentre els nostres escritors i d’unes atres que, encara que de caracterpolitic, per re p resentar a les ilustres Corporacions
la Diputacio Provincial il’Ajuntament, d’esta ciutat; estaven tots animats d’un mateix zel i perseguienun mateix ideal: el patriotisme valencià, l’amor a les nostres glories re g i o n a l s .De satisfaccio, al vorem honrat per la distinguida missio i perque esta me propo rcionava nova ocasio de poder contribuir en el meu granet d’arena, a lagran obra de la restauracio i cultiu de la nostra amada llengua. I tambe d’aleconsiderant que tindria el recolzament incondicional de
la Societat Lo RatP e n
a t, en les “Normes ortografiques” de la qual havia de basar-se el meu treball,i del mateix Centre de Cultura Valenciana, que acabava de despositar enmi tota la seua confiança, a l’encarre g a r-me esta empre s a .No obstant les dificultats persistien. Coneixiem els diferents criteris quemediaven entre els mateixos entusiastes de la nostra llengua, i, sobre tot,les dos tendencies principals, manifestades publicament en les Assambleesgenerals celebrades en la Societat de Lo Rat Penat per a la discussio de les“Normes ortografiques”: la tendencia vulgarisadora, sustentada per la majoriadels assambleistes, pertanyents a l’Escola fonetica exagerada, que tendixen,sense donar-se conte, a la corrupcio de la llengua, i la tendencia tradicionali arcaica, defesa per un atre grup menor, pertanyent a l’Escolaetimologica, tambe exagerada. Nosatres que considerem irracionals una iuna atra tendencia, per ser contraries als principis i lleis de la vida evolutivade nostra llengua, per a que la Gramatica fora d’alguna utilitat per auns i atres, haviem de sacrificar en part, les nostres propies conviccions, almenys per aquells moments i colocant-nos en mig de les dos tendenciesextremes i diametralment opostes escrivirem de forma que uns i atres nospogueren llegir. Clar està que no haviem de satisfer les aspiracions de tots,perque sería demanar lo impossible.Ya en les “Normes ortografiques”, per a que foren aprovades per totsels assambleistes, haverem d’admetre algunes esmenes, fetes per individuspertanyents a les dos tendencies exagerades de que hem parlat, i laGramatica devia basar-se i encara subjectar-se a les dites “Normes” perquerepresentaven la voluntat, o al menys el consentiment de tots.Tenint, puix, en conte les exigencias d’uns i d’atres, redactant laGramatica i seguint, en tot lo possible, l’Escola evolucionista, per ser
la mesracional. I hem dit que haverem de sacrificar, en part, les nostres propiesconviccions, i fon precisament en lo que haverem de transigir, a pesar nostrecom mig d’unio entre una i una atra tendencia; pero en el ferm propositde rectificar les concessions fetes a una i a una atra tendencia, a midaque uns i atres es convenceren dels seus errors.De manera que hem de confessar, ingenuament, que la nostraGramatica carix de varis defectes en la seua redaccio encara que no sonprecisament els que indica algun aspirant a gramatolec, defectes que procurarémesmenar, segons indique la prudencia i les conveniencies per a lamillor inteligencia de tots.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.69  “LAS PROVINCIAS” – 23 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VI)La Gramatica del Sr. Ortín  No hi ha cap dubte, ni podem posar-ho en tela de juï, que s’imponiala necessitat de la publicacio d’un Compendi de Gramatica Valenciana, pera que els nostres jovens pogueren iniciar-se en l’estudi i coneiximent rudimentald’esta llengua; majorment despres del patriotic acort del’Ajuntament d’esta capital. ¿Es que no hi havia valencians capaços d’acometretan gran empresa? Estem convençuts que els hi havia, no un, sinovaris escritors, dotats d’aptituts i coneiximents suficients, per a portar aterme complidament este treball, encara que tinga dificultats; ya que esnecessiten majors coneiximents llingüistics per a redactar un Compendi,que per a escriure una Gramatica completa.No obstant, transcorria el temps i ningu es llançava al treball, per a realisaresta obra de tant d’interes i profit per a Valencia. Per fi ixque un valencià,graduat de Mestre municipal de les escoles nacionals de Valencia, elqual, disponent de dos condicions molt ventajoses, la de valent, per serjove, i la de decidit, per la proteccio dispensada, no tardà en presentar alpublic
la seua Gramatica Valenciana.Pero es una equivocacio llamentable, crure que poden bastar eixescondicions per a realisar la dita empresa; ans al contrari, elles servixen,moltes vegades, per a perjudicar el feliç exit de
la mateixa. No, no es tractad’improvisar un sonet ni de produccions, el fi primari dels quals, siga elmercantilisme (cosa que ningu podra tampoc sospitar de l’autor d’este 71treball, dic del senyor Ortín). Es tracta precisament del coneiximent de laciencia llingüistica, que a soles s’adquirix en la practica de molts anys d’estudi,i propia experiencia. Aço com a base fonamental per a que l’edificique s’intenta alçar no puga commoure’s a l’impuls del primer vendaval ivinga despres a derribar-se en gran detriment de la fama de l’autor.Es molt aventurat esciure una Gramatica Valenciana, encara que no sigaun Compendi, sense posseir les condicions necessaries: primer, de la llenguaromana vulgar; segon, de l’evolucio de la mateixa fins a donar origea les llengües romances; tercer, dels principis i lleis que intervingueren enla seua evolucio, especialment en lo que afecta al valencià, en els detalls ipermenors d’eixa historia evolutiva de tots els segles, des de la seua formacio,fins als nostres dies. Sense eixos coneiximents, el treball carix desolidea, encara que s’escriga per a chiquets d’ensenyança primaria; perque,en este cas, no te mes recolzament que l’imitacio o el plagi, o tambe l’invencio,impropi tot d’esta classe de treballs.Per lo tant, qui intente escriure una “Gramatica Valenciana” ya siga estacompleta ya tinga el caracter de Compendi de la mateixa, ademes deposseir els coneiximents generals de llingüistica i de filologia, deu posseirtambe els especials de la nostra llengua; i per ad aço no contentar-se en lasola llectura dels autors antics, sino que deu personar-se i permaneixer llarguestemporades, en totes i en cada una de les distints comarques d’esteantic regne, especialment en aquells llocs en que la nostra llengua haseguit el curs natural de la seua evolucio, sense influencies estranyes.Pretendre escriure una Gramatica Valenciana, tancant-se en un despaig dela mateixa ciutat, de Valencia, es una equivocacio molt gran. Qualsevol quehaja seguit el curs d’eixa evolucio, gradual i propia de la llengua valenciana,no te mes remei que confessar ingenuament que el llenguage deValencia es el que major adulteracio ha patit i que sense cap dubte ha arribata constituir el dialecte mes pronunciat de la llengua valenciana.Per lo vist el senyor Ortín no coneix la llengua valenciana conservadagenuïnament en les provincies d’Alacant i de Castello de la Plana, aixinacom la parlada en gran part de
la de Valencia, i les seus coneiximents asoles s’estenen al llenguage apichat, usat en casi tota la part, coneguda enels temps antics, per regio Edetana; aixina com els que ha pogut adquiriren la llectura d’alguns escritors valencians de la epoca classica, editatsgeneralment en Barcelona.  

Per este motiu, al carir de coneiximents propis de la nostra llengua, itractar, al mateix temps, de presentar una obra en pretensions de classicano ha tingut mes remei que apelar al plagi i a l’imitacio, ya dels nostresvalencians antics, ya dels catalans moderns; i d’aci que els arcaismes i catalanismesde que està plena
la seua Gramatica. De quant acabem de dir, lomateix que d’unes atres coses censurables que anotarém, oferim donar lesdegudes proves.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.73  “LAS PROVINCIAS” – 27 de febrer de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VII)La Gramatica del Sr. Ortín  Hi ha actualment en Valencia varies agrupacions de jovens que esnomenen valencianistes, i que tenen les seues Academies i els seusCentres de Propaganda. Pero en estos Centres i en eixes Academies, ¿hi hamolts jovens que
es dediquen a l’estudi i cultiu de la llengua? Pareix queestic escoltant la resposta negativa de tots.En canvi hi ha molts valencianistes d’edat madura, que sense pretensionsni cap d’ostentacio, se dediquen en afany ad est estudi, fent en ellnotables progressos. Pareix que no se comprén semblant anomalia.Pero tinguen en conte els jovens valencianistes, que si no se fonamenten,davant de tot, en l’estudi detes i consciençut de la llengua valenciana,inutils seran els seus esforços per a ser bons lliterats, com es la seua noblei patriotica aspiracio; perque les seues produccions lliteraries no podranvore’s lliures de molts i grans defectes en la correccio del llenguage,Servixca’ls d’eixemple lo que acaba de succedir en la publicacio de laGramatica del senyor Ortín.Este jove valencianiste es hui una esperança per al renaiximent i cultiude la nostra llengua, tant pel seu caracter actiu i mampre n e d o r, compel seu amor a la lliteratura regional. Ni li falta tampoc aptitut per a conse g u i r, en el temps, els coneiximents convenients en la llingüistica i filologiavalencianes. Pero per ad aço, han de transcorrer encara alguns anys 75  

Diu el P. Fullana:Per a separar: Primer. Els diferentssubjectes i atributs d’una mateixaproposició, sempre queque no vagen units per migd’alguna conjunció copulativa:Pares, fills i géndres ixqueren ávorem. (Pág. 53).Diu el senyor Ortín:Primer. Pera separar els diferentssubjectes i atributs d’una mateixaproposició, sempre que novagen units per mig d’algunaconjunció copulativa:Pares, fills i gendres ixqueren ávorem. (Pág. 22).d ’ i n t e ressant estudi. En eixos moments no dubtem que podra escriure, enmes encert, que ara sobre Gramatica valenciana.Ya indiquem, en el nostre articul anterior, que la Gramatica del senyorOrtín patix de molts i grans defectes. I aço obedix a la seua poca preparacioen esta classe d’estudis, i, sobre tot a la precipitacio en que redactàel seu treball. Qualsevol que estiga mijanament versat en la nostra llenguacreura que esta Gramatica no tingue previa censura i passà per sorpresaen
la “Editorial Valenciana”, perque estant al front d’esta persona tan prestigiosai de tan indiscutible competencia com el nostre estimat amicMaximilia Thous, no se comprén que hagen aparegut tants defectes en eixe“Compendi”.Esta premura del temps, fon, sense cap de dubte, la que obligà al senyorOrtín a copiar textualment moltes regles, definicions i eixemples que apareixenen
la seua Gramatica, com a cosa propia. No obstant, en eixe cas,degue haver indicat la procedencia de quant anava copiant; perque noc reem poguera considerar-se suficientment autorisat, en la sola advertenciaque fa en el prolec, manifestant que, per a la redaccio de
la seua Gramaticahavia tingut a la vista quants treballs s’havien publicat fins ad aquellmoment, i molt singularment la Gramatica que escrivim per encarrec delC e n t re de Cultura Valenciana, a expenses de la qual se publicà en 1915.I pera que els nostres llectors es convencen dels plagis a que aludim,copiarém alguns fragments de
la nostra Gramatica i els cotejarem en elscorresponents del senyor Ortín.Principalment: El senyor Ortín copia textualment, sense modificar unasola paraula, com succedix en els casos següents:Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.77Al començament de les cartes, desprésde les expressións: Amadissimfill, Carissim germá, Moltsenyor meu, etcétera. (Pág. 55).Advérb es la paraula que s’unix alvérb, á l’adjectiu i á un atreadvérb per á modificar la seuasignificació. (Pág. 102).Conjunció es la paraula queexpressa la relació que hi haentre dos oracións. (Pág. 171).Al començament de les cartes, desprésde les expressións: Amadissimfill, Carissim germá, Moltsenyor meu, etcétera. (Pág. 23).Advérb es la paraula que s’unix alvérb, á l’adjectiu i á un altreadvérb per á modificar la seuasignificació. (Pág. 37).Conjunció es la paraula queexpressa la relació que hi haentre dos oracións. (Pág. 30).Unes atres vegades canvia a soles una paraula, substituint-la per unaatra, o desfigura l’original en a soles afegir o suprimir alguna paraula, compot vore’
s en els casos següents:Diu el P. Fullana:Paréntesis. Servix este signe per áintercalar en lo discurs chiquetesnotes i encara frases explicativesd’alguna extensió; mesde tal manera independentsque molt be podien suprimir-sesense mudarse lo sentit:Ribera naixqué en Xátiva (1588) imorí en Nápols (1656). (Pág. 5 6 ) .Adjectiu possessiu es el que va davantdel substantiu, indicant la possessió,ó la pertenencia. (Pág. 7 6 ) .En les ennumeracións: l’any tec u
a t re estacións: primavera,estiu, otony é hivérn. (Pág. 55).Diu el senyor Ortín:El paréntesis s’usa per á intercalar,en lo discurs… frases explicatives…mes de tal manera independentmolt be podien suprimir-se sense mudar lo sentit:El pintor Ribera naixqué en Xátiva(1588) i morí en Nápols (1656).(Pág. 23).Adjectiu possessiu es el que va davantdel substantiu indicant… possessióó… pertenencia. (Pág. 2 8 ) .En les ennumeracións: l’any teq u
a t re estacións: primavera,estiu otony ó tardor i hivérn.(Pág. 23).  I en moltes ocasions no fa mes que canviar l’ortografia o la colocaciode les paraules: Veja’m les següents frases:Diu el P. Fullana:Primer. En els articles él, la: l’arbre,l’impéri… porta’l chic, toca’lviolí.Segón. En les frases pronominalscomplementaris, cuan precedixená vérbs…: M’oferixc de totcór… (Pág. 57).Son pronoms indefinits els que senyalenles persones ó cóses d’unamanera vaga ó indeterminá.(Pág. 93).L’indicatiu s’usa per á afirmar simplementque una cosa es fa,s’ha fet ó es fará, ó que no es fa,ni s’ha fet, ni es fará.Diu el senyor Ortín:Primer. En els articles él, la: l’arbre,l’impéri,…porta’l chic, toca’lviolí.Segón. En les formes pronominalscomplementaris, quan precedixená vérbs: M’oferixc de tot cór.(Pág. 24).Pronom indefinit es el que senyalad’una manera vaga i infefinidales persones ó coses(Pág. 31).L’indicatiu s’usa per á afirmar queuna cosa s’ha fet, se fa, ó queno s’ha fet, ni se fa, ni se fará.(Pág. 33).N’hi ha prou ya en lo que portem cotejat, perque, si per a mostra n’hihi ha prou en un boto… ¿Es que el senyor Ortín necessitava recorrer alplagi per a redactar
la seua Gramatica? Creem que de cap manera. Ha segutsenzillament falta de temps i sobra de precipitacio, per l’afany de que elseu treball ixquera quant ans possible. S’ha d’alabar, puix, la seua bonavoluntat.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.En general, es posará punt i comas e m p re que entre’ls membre sd’una cláusula, s’haja de feruna pausa major que la simplerespiració del que llig. (Pág. 5 5 ) .En general, es posará punt i comasempre que… s’haja de fer unapausa major que la simple respiraciódel que llig. (Pág. 23).“LAS PROVINCIAS” – 6 de març de 1919  CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(VIII)La Gramatica del Sr. Ortín  Quan llegirem que el senyor Ortín prometia, en el prolec de seu treball,donar mes importancia a la llengua lliteraria que a la vulgar i que enaço, i a soles en aço, deixava de seguir
la Gramatica Valenciana, publicadapel Centre de Cultura, creïem que anavem a tindre un compendi deGramatica classica i de verdadera depuracio del llenguage valencià. Peroal llegir este treball varem vore, en gran desilusio, la broma que nos haviafet el senyor Ortín, ya que a part dels plagis de que parlavem, en l’articulanterior, i dels arcaismes, catalanismes i neologismes de que està plena laseua Gramatica, com vorem mes avant, poguerem observar que, oblidantse,en molta freqüencia, de les seues promeses, no a soles passa de loclassic a lo vulgar, sino que baixa fins al dialectalisme; amen dels conceptes,obscurs i fins equivocats, que deixa consignats en
la seuaGramatica. D’estos precisament nos anem a ocupar en primer terme, per aprocedir en major orde i claritat, en l’exposicio d’este treball.A f i rma en absolut el senyor Ortín que el vulgo, ha de seguir al gramatic,i no el gramatic al vulgo. Este concepte necessita explicacio, perque, segonscom s’entenga, podra ser admes com a cert, o deura re b u j a r-se com a fals.Davant tot aço no devem oblidar les dos tendencies fonetiques, que esdesenrollen invariablement en tot llenguage. Les tendencies fonetiques, 79  

nomenades naturals que son les que seguixen l’evolucio gradual, constanti propia de cada llengua, per estar subjectes, en tot, als principis i lleisd’eixa evolucio; i les tendencies fonetiques exagerades que no son mes quel’abus, especialment, de les lleis de contractacio i eliminacio de sons, subjectesal principi d’economia de força de les lleis de compensacio, dereforç i de debilitacio, subjectes, a la vegada al principi de transicio desons; i de les lleis d’eufonia, d’assimilacio i d’atraccio, pertanyents a unatre principi nomenat d’harmonia dels sons . Unes i atres tendencies apareixeni tenen el seu complet desenroll en el llenguage parlat pel poble,en general.Si el senyor Ortín enten per vulgo la gent del poble que seguix, inconscientment,tendencies fonetiques exagerades, de que hem parlat, es certque el gramatic no deu seguir ad eixe vulgo, ya que les dites tendenciess’aparten dels principis i lleis naturals d’evolucio de la llengua; pero si elsenyor Ortín se referix, en general, al poble, en el llenguage parlat del quals’efectua l’evolucio de la llengua subjecta als dits principis i lleis naturals,la seua afirmacio es gratuïta i falsa, ya que la missio del gramatic no es unaatra que reduir a regles el llenguage del poble, mentres este no es part delsdits principis i lleis naturals d’evolucio; i i en eixos moments el gramaticdeu de seguir al poble, i no este als caprijos i antoixos del gramatic.En l’exposicio de
la seua Gramatica, el senyor Ortín s’aparta freqüentmentd’eixa evolucio natural, espontanea, gradual i constant de la llenguavalenciana, i d’aci naixen els molts i grans defectes, que procurarém anotardonant les raons convincents pera que els nostres entusiastes valencianistesno caiguen incautament en ells.Una atra de les seues equivocacions es referix al concepte que formadel dialecte. Nos diu que “el dialecto es el lenguaje derivado de otro principal,i que por eso sigue les leyes del mismo i sólo se diferencia en partede su vocabulario”.El senyor Ortín no te en conte que, si be es veritat que les lleis fonetiquesactuen constantment en l’evolucio del llenguage, la seua accio noes sempre uniforme, i que els dialectes reconeixen per orige a les diferentsmaneres d’obrar les lleis fonetiques en la dita evolucio, degut a certesi n f l u e n c i e s, de les quals, unes son i n t e rn e s, perque procedixen de lanaturalea mateixa dels sentiments de l’home; unes atres, e x t e rn e s p e rFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.81d e r i v a r-se de varies circumstancies socials i etimologiques, i unes atre se t n o
g r a f i q u e s, procedents de diverses causes, totalment complexes.Per lo tant, el dialecte no seguix ni pot seguir, en tot, les lleis del llenguageprincipal, com equivocadament creu el senyor Ortín, perque açoequivaldria a obrar uniformement les dites lleis; lo que impediria l’existenciade les distintes tendencies fonetiques, primer, i les diferencies dialectals,despres, i, per lo mateix, la presencia dels mateixos dialectes.Tambe s’equivoca a l’afirmar que “el dialecto sólo se diferencia del llenguajeprincipal en parte del vocabulario”. Per lo vist, el senyor Ortín ignoraque, ademes de les d i f e rencies dialectals lexicografiques, o siga, de v oca b u l a r i, hi ha unes atres moltes que acusen l’existencia dels dialectes.Estos apareixen davant de tot, en la fonetica; de tal modo, que moltes vegadeshi ha diferencies dialectals en la pronunciacio de no poques paraules,que, lexicograficament, o siga, en el vocabulari, no se diferencien absolutamenten res; aço es, apareixen freqüents diferencies dialectals fonetiques,sense que estes tinguen la seua re p resentacio grafica en el vocabulari.Ademes; ¿qui ignora l’influencia i actuacio dels dialectes, no a soles enla morfologia de les paraules sino tambe en la mateixa sintaxis? Per aixono comprenem cóm el senyor Ortín s’atrevix a formular esta segona afirmacio,respecte al concepte de dialecte.I per a posar fi a este articulet, sera convenient que digam alguna cosade la definicio que nos dona de la Gramatica.Diu, puix, el senyor Ortín que “Gramática es el arte de hablar i escribircorrectamente un idoma”. Esta es precisament la definicio donada pelsgramatics antics, inclus de
la Real Academia de
la Llengua Castellana, queha anat reproduint-se a través dels segles en les seues numeroses edicions,i que esperem ha de rectificar en les seues proximes reformes.La Gramatica, segons ensenyen els autors moderns, com a conseqüeciadels alvanços en la llingüistica i en la filologia, no es simplement un art,sino una verdadera c i e n c i a, ya que no se basa a soles en re g l e s, sino en elsprincipis i lleis que rigen la vida evolutiva del llenguage. Per lo tant, eixadefinicio es incompleta i indigna de figurar en una Gramatica modern a .   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  “LAS PROVINCIAS” – 10 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(IX)La Gramatica del Sr. Ortín  

El senyor Ortín promet, en el prolec de
la seua Gramatica, donar mesimportancia a la llengua lliteraria que a la vulgar, perque soste la teoria deque el v u l g o deu seguir al gramatic i no este al v u l g o. Ya diguerem en quinsentit podria admetre’s esta teoria i quan resulta totalment falsa. L’intenciodel senyor Ortín, lo mateix que la seua voluntat, en principi, son molt laudables,perque tendixen a la depuracio del llenguage valencià, i, baix esteaspecte, la seua labor nos es molt simpatica. Llastima no fora conseqüent eneste proposit i tinguera criteri fix en les seues teories; perque, en este cas,podrien dispensar-se els extraviaments en l’exposicio del seu treball. Perodesgraciadament no se veu cap orientacio en ell, per falta de solidea en elsseus estudis llingüistics, i esta es la causa de les seues contradiccions, inconseqüenciesi confusions, qualitats totes que no fan recomanable la seua obra.D’aci el nom, poc apropiat, que dona a la primera part de la Gramatica,confonent la fonetica en la ortofonia.“«Fonética» es el estudio general i detallado de cuantos sonidos poseeuna lengua, y «ortofonía» (de ortos-recto y fone-sonido) es el estudio de lossonidos que deben emplearse para pronunciar correctamente las palabrasde una lengua”.El senyor Ortín diu que “fonética es la parte de la Gramática que enseñala verdadera y correcta pronunciación de las palabras”. Clarament esveu, puix, que confon l’ortofonia en la fonetica; ya que, no a esta, sino a 83  aquella, conve la definicio donada per ell a la primera part de la Gramatica.Ademes el seu proposit no es tractar de la fonetica valenciana, ya que estas’ocupa de tots els sons de la llengua, ya siguen classics o lliteraris, ya delsnomenats vulgars, ya tambe dels dialectals; i el nostre autor a soles volocupar-se de la verdadera pronunciacio de les paraules, aço es, de la ortofoniai no de la fonetica; a soles que, sense donar-se conte, confon unacosa en una atra.Si l’error lliterari del senyor Ortín consistira solament en l’equivocaciodels conceptes, propis de la fonetica i de l’ortofonia, menys mal, encaraque semblant confusio es cosa molt impropia d’un gramatic modern; pero,lo pijor es que facilment s’oblida de ensenyar-nos la verdadera pronunciaciovalenciana i en freqüencia, la substituix facilment per la vulgar, ifins la que constituix el dialecte mes marcat de la llengua valenciana.Poc, molt poc, es lo que nos diu al voltant de la pronunciacio valenciana;i no perque se tracte d’un compendi, ya que sense eixir dels seusllimits, be poguera tractar-se de lo mes essencial; pero lo poc que nos diude cada materia, servix mes de confusio que d’una atra cosa, amen delserrors que deixa, consignats. A soles anotarém alguns d’ells, en comprovaciode les nostres afirmacions.Parlant de la g, diu el senyor Ortín que “delante de e, i tiene un sonidomás suave y dulce que la, ch castellana”. Esta regla, ademes de ser vulgar,¿dona alguna llum per a la verdadera pronunciacio de la g, davant dee, i? Si per ad alguna cosa servix esta regla, sera sense cap de dubte, pera castellanisar eixe so caracteristic de la llengua valenciana.El so de la ch castellana i el que te la g valenciana, davant de e, i, encaraque els dos pertanyen al grup de les palatals, son totalment distintes: elprimer es explosiu, i el segon fricatiu.La diferencia d’un i un atre no consistix en que, el de la g, davant dee, i, siga mes suau i dolça que el de la ch castellana; ni son tampoc apropiatsestos adjectius pera calificar els sons.I nos dona una prova mes de la confusio espantosa que fa d’estos dossons, quan diu a continuacio: “Al final de palabra, después de i muda, lag tiene el sonido del caso anterior”, i posa per eixemple, entre uns atres:vaig, veig, mig, roig, estuig; primera equivocacio, que resulta una contradicciomanifesta diu que despres de “i” muda, i posa per un dels seusFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.85eixemples la paraula mig, com podria posar uns atres molts (desig, afig,rig, etc.) en que la i que precedix a la g se pronuncia clarament. En segonlloc, aixina com la g, davant de la e, i te el so prepalatal fricatiu sonor, lamateixa g final, precedida de i, ya siga esta muda, ya sonora, te el so prepalatalexplosiu sort, i aço per la seua naturalea; el primer so s’obte pelfuncionament de la glotis; el segon carix d’este funcionament. Eixe soexplosiu que te la g final passa a ser fricatiu quan en les formes derivadeses troba en posicio intervocalica. En vaig, veig mig, roig, la g te so explosiu,com hem dit, mentres que en vages, vegen, miges i roges, te, per laseua naturalea, el so fricatiu i sonor.Pero encara posa mes de manifest el seu error al tractar de
la j. Diu aeste proposit: “S’escribe j con sonido de ch castellana, delante de a, o, u”.I, en comprovacio de la seua regla, posa per eixemples: jardi, roja, pujar,etc. Eixa es, precisament, una de les manifestacions fonetiques mes notablesdel dialecte usat en la ciutat de Valencia i demes pobles que parlen elllenguage apichat; corrupcio introduida per l’influencia castellana.La j mai tingue en la nostra llengua el so explosiu o siga, el de ch castellana,sino el propi i caracteristic de les llengües romaniques, que es elfricatiu; so conservat actualment en les dos provincies extremes d’esteregne, com en gran part de la mateixa provincia de Valencia.De modo que el so explosiu aplicat a la j valenciana, es una mera formadialectal introduida per influencia estranya. Per aixo diem que el senyorOrtín s’oblida del seu proposit, i que no a soles passa de lo classic a lo vulgar,sino que descendix fins a les formes dialectals de la nostra llengua.No nos hem d’ocupar d’uns atres errors de pronunciacio valenciana,com sería el de nomenar so de “s” chiulant al so prepalatal fricatiu sort queen la nostra llengua se representa per mig de la x (xarop, quixal, baixar),perque sería donar a este treball proporcions impropies de la seua indole.P rou n’hi ha puix en lo dit per a provar que la Gramatica del senyorOrtín està plena d’impropietats, de confusions, d’errors i contradiccions, quedeuria corregir per a profit dels llectors i conservacio del seu bon nom; cosaque podria ser molt facil per al senyor Ortín donada la seua capacitat i l’amorque manifesta te pel cultiu i exaltacio de la nostra amada llengua.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  “LAS PROVINCIAS” – 16 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(X)La Gramatica del Sr. Ortín  

La fixacio de l’ortografia valenciana requerix un estudi molt serio idetingut per a que puga recolzar-se en els verdaders principis de la filologiai la llingüistica i no carixca de solits fonaments. Qualsevol treballimprovisat, sobre esta materia, encara que siga a manera d’ensaig, ha dedonar necessariament per resultat practic un llamentable detriment del cultiui progrés de la llengua valenciana.No es prou la llectura dels nostres escritors antics, per classics que estossiguen, per a que u puga considerar-se en condicions de fixar l’ortografiaactual; es una equivocacio manifesta tractar d’imitar als catalans, els nostresgermans, adoptant, a priori, les grafies usades per ells; i es una aberracioincalificable adaptar l’ortografia a la fonetica dialectal de la mateixallengua, encara que esta fonetica siga l’usada generalment en la capitald’este actic regne.Negar l’evolucio gradual, pero progressiva i constant, de tota llenguaparlada, es igual que ignorar els coneiximents mes rudimentals de la llingüisticai de
la filologia. Per lo mateix, no es prou coneixer la lliteraturadels nostres classics antics, per a poder escriure sobre l’ortografia queactualment deu d’usar-se. Cal estudiar fonamentalment la vida evolutiva dela llengua, a través dels segles, fins als nostres dies, i coneixer degudamentels principis i lleis que han regit eixa evolucio. Mentres no es conseguixcaaço, i en canvi vaja facilitant-se l’eixida dels treballs dels nostres autors 87  improvisats, continuarà l’anarquia ortografica entre nosatres, complaent enaço a gents estranyes que ho desigen.Com la nostra llengua es parlà sempre i sense cap interrupcio, la seuaevolucio ha seguit tambe el curs natural i propi d’esta llengua, sobre tot,en aquelles parts a on no ha segut influenciada per elements estranys, perlo tant, en estes parts, lliures de tot contagi, la fonetica es propia i genuïna,constituint la verdadera ortofonia d’esta llengua. Esta ortofonia, usadaen mes de dos terceres parts d’este regne, nos proporciona la base per ala fixacio de la nostra ortografia, si volem que siga natural i llogica.La fonetica, fidel trasunt de la llengua parlada, quan evoluciona racionalment,va traçant una llinia, mai interrompuda, aço es, seguix constantmentels principis i les lleis de l’evolucio llingüistica. Per a que l’ortografiasiga tambe racional, re p resentant, en la major fidelitat, a la llengua escrita,deu traçar aixina mateixa una atra llinia paralela a la traçada per la fonetica;o lo que es lo mateix: l’ortografia deu seguir el mateix curs que la fonetica,acomodant-se a ella, sempre que esta siga racional i llogica, aço es, sempreque la fonetica seguixca els principis i lleis que intervenen en l’evolucio dela llengua.Com eixos principis i eixes lleis d’evolucio fonetica no han actuat de lamateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat ladiferencia fonetica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahil’impossibilitat d’unificar les dos ortografies: valenciana i catalana. Tractar,puix, d’acomodar la nostra ortografia a la catalana, ademes de ser cosaantipatriotica, es empresa irracional i antillogica.Eixos mateixos principis i lleis d’evolucio fonetica, si be es veritat queobren generalment, en certa uniformitat, dins del domini llingüistic delvalencià, obren tambe particularment, de diferent manera, en alguns puntsdel mateix domini llingüistic, lo que dona orige als distints dialectes de lallengua. Sempre que, per a la fixacio de l’ortografia, es prenga com a puntde partida eixes diferencies dialectals, l’ortografia sera tambe irracional,perque es sacrifica el curs general de la dita evolucio pel particular que,moltes vegades no es natural, sino que obedix a les tendencies fonetiquesexagerades del vulgo.El senyor Ortín, a causa de la seua total desorientacio en esta classed’estudis, cau, sense donar-se conte en els greus defectes següents: Primer,Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.89en molts arcaismes inoportuns, fixant-se nomes en l’ortografia dels nostresclassics, sense parar-se en l’evolucio constant de
la llengua. Segon, en elscatalanismes, ignorant per lo vist, la diferent actuacio dels principis i lleisfonetiques en el Principat de Catalunya i en
la Regio Valenciana. I tercer,en no pocs dialectalismes, desconeixent tambe les diferencies dialectalsque existixen en la nostra llengua.Alguns dels arcaismes inoportuns, usats pel senyor Ortín, son al mateixtemps, verdaders catalanismes, i no degue servir-se d’ells, ni baix el pretextde restauracio, ni per esperit d’imitacio. En un i en atre cas, es censurablela seua conducta,
com anem a demostrar-ho.Son arcaismes inoportuns i verdaders catalanismes, al propi temps, laconservacio dels grups consonantics mt, mp i la doble l.l.En les paraules del roma vulga, de les quals la silaba postonica era mi,seguida de t (mit), al passar, per evolucio, a la llengua valenciana, lomateix que a la castellana, per la llei d’eliminacio, subjecta al principi deeconomia de forces, cau la i postonica, i immediatament apareix la conversiode la m en n i de la t en d. Estos dos canvis son molt naturals en lanostra llengua, provocats sense cap dubte, per la desaparicio de la dita ipostonica. Com a compensacio a esta perdua, la llei fonetica, nomenadade reforç de so , subjecta al principi de transicio de sons canvià el so bilabial-nasal (m), en el seu corresponent linguo-dental-nasal (n); i el linguo -dental explosiu sort (t), en el seu corresponent linguodental explosiusonor d. Veja’m els eixemples següents:Romà Valenciàsemita(m) sendalimite(m) llindecomite(m) condeEsta es l’evolucio natural de les dites paraules en la nostra llengua, atenentals principis i lleis susdites. Que els nostres escritors antics escriguerencomte, no cap dubte; encara que per una atra banda, es veu claramentque ya en aquells moments s’havia efectuat esta evolucio, o transformacio,ya que en gran freqüencia llegim tambe en els seus escrits la forma conde,o invariablement senda. I el fet de conservar els escritors actics les consonantsmt, en lloc de nd, s’explica per l’influencia grandissima que eixerciasobre ells la llengua llatina i el seu afany de conservar, tots els seus elementsprimordials. Est afany per les etimologies els portà fins a l’exageracio,de tal manera, que l’evolucio i el desenroll morfologic de la llenguapatí per tot aço un retroces tan notable, que es deixà sentir en els seglesposteriors.Hem dit que la conservacio de les consonants mt, en lloc de nd, en lesparaules indicades i unes atres analogues, constituixen un verdader catalanisme.Els catalans han conservat les consonants mt en estes paraules,perque les lleis fonetiques no han actuat de la mateixa manera en la llenguacatalana que en
la valenciana. Entre els catalans, foneticament, s’hanconservat la m i la t, en els casos citats. Res te, puix, de particular quetambe graficament les conserven. En ells es un fet natural; en nosatres carixde fonament.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XI)La Gramatica del Sr. Ortín  

Baix quatre aspectes distints poden considerar-se els arcaismes, aço es,c o m fonetics, grafics, m o rfologics i sintactics. Uns i atres reben el nom d’a rcaismesoportuns, si la seua restauracio es convenient i està conforme, peruna atra part, en l’indole de la llengua; i de a rcaismes inoportuns, quan nofan la menor falta i la seua introduccio s’opon a la vida organica evolutivade
la llengua. La depuracio del llenguage no consistix precisament en torn a ra la vida llinguistica els sons, grafies, paraules i frases que han degutd e s a p a reixer per secrecio o eliminacio en virtut de les lleis constants de l’evoluciopropia de la llengua, sino en procurar la conservacio de tots els seuselements integrals baix els quatre aspectes dits, acomodant-los als principisi lleis que rigen eixa vida organica, redimint-la dels aracaismes inoportuns iimpedint l’entrada a certs elements estranys de qualsevol classe que siguens e m p re i quan estos resulten innecessaris per a que la llengua puga omplircomplidament la seua missio entre els individus que d’ella deuen servir- s e .Ya diguerem en el nostre articul anterior, que la mateixa rao, o millordit, sense rao hi ha per a escriure semta i llimte que comte en lloc desenda, llinde i conde, ya que les tres paraules deuen evolucionar d’identicamanera segons nos ensenyen els estudis de Filologia i que la formacomte, arcaica per a nosatres, es forma usual en Catalunya i per lo mateixconstituix en la nostra llengua un verdader catalanisme que tot valenciàdeu rebujar.Ara direm tambe que per analogues raons, devem considerar comarcaiques i com uns atres tants catalanismes les formes compte i prompteusades pel senyor Ortín, en el seu Compendi de Gramatica Valenciana.L’equivocacio del senyor Ortín naix de considerar com momificades lesformes usades pels nostres escritors antics, i d’ignorar, ademes que l’evoluciodel llenguage catala es diferent, en molts punts del llenguage valencià.D’admetre’s la forma compte i promte, por precisio hauriem d’acceptartambe unes atres moltes similars ad estes com les següents:comptar, en lloc de contar presumpció en lloc de presuncióapromptar » aprontar exempt » exentassumpte » assunte excempció » exencióassumpció » assunció redempció » redencióconsumpció » consunció redemptor » redentor¿Per quins motius hem de conservar les consonants mp en estos casos?No poden alegar-se mes raons que estes dos: primera per ser etimologiquesles dos consonants; i eixa es la rao d’haver-les conservades els antics,a mes de pronunciar-se aixina en els temps primitius de la formacio de lallengua; i segona, perque aixina s’usa en la major part de Catalunya. La primerarao carix de fonament; perque no es poden conservar tots els elementsprimordials de les paraules, nomes pel motiu de ser etimogiques,rebujant caprichosament les lleis d’evolucio que existixen en la llengua,parlada i que son tan naturals com la mateixa llengua. La segona rao es tanbaladi, que no mereix ser mencionada.No hi ha cap valencià que pronuncie la p en estos casos, i ella deudesapareixer, per la llei d’eliminacio de sons inutils, subjecta al principi deEconomia: la m, a causa de la desaparicio forçosa de la p se canvia en nper l’influencia de la t següent, o siga, en virtut de la llei fonetica, nomenadade atraccio, subjecta, al mateix temps, al principi de transicio desons. De modo que estos canvis son naturals i no caprichosos, ni moltmenys, efectuats per influencia d’una atra llengua. Per lo tant, les formescompte i prompte i les demes mp similars, son arcaismes inoportuns i verdaderscatalanismes que no deuen tolerar-se.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  Passem a l’us de la doble l.l. Tambe esta grafia es un arcaisme i catalanismeal mateix temps. Examinem les raons que poden alegar-se per atractar de justificar el seu us. Primer, la rao etimologica; segon, l’us delsescritors antics, no precisament en la forma ridicula de la seua separacio,per mig del guio, sino juntes les dos ll; i tercera, a la seua implantacio perun grup de catalans moderns, encara que de reconeguda competencia, queles usen en eixa forma.La desaparicio d’una de les consonants dobles, i millor dit, repetidesquan una ha quedat sense valor fonetic, no
es contraria a l’etimologia. Iper la llei d’eliminacio, subjecta, com hem dit, al principi d’Economia,deuen desapareixer totes aquelles lletres que no realisen cap de paper enla paraula, al mateix temps, no se modifica essencialment l’etimologia. Esun fet que pot comprovar tot valencià que de les dos l.l que tracta de conservarel senyor Ortín en tots els eixemples citats, solament pronunciemuna, en tot el regne de Valencia, ¿per a que, puix, conservar les dos ll? ¿Esque se vol imitar als antics? En eixe cas, ¿per que no ser conseqüents i conservartotes les consonants dobles, com ho feen els antics, conduits pel seuamor extremat a les etimologies? Els antics, ya fora perque no carien d’algunvalor fonetic les dos consonants ya fora per conservar intacta l’etimologia,escrivien:abbat en lloc de abataccusar » acusaroffici » oficiaggregar » agregaropposició » oposicióattenció » atencióNo queda mes rao que la d’imitar, en aço, a un grup de catalans quecontinuen usant les dos ll. Pero esta rao no deu convencer als valencians;perque si be es veritat que, en alguns casos, pronuncien els catalans lesdos ll, com este es un de tants punts, en que la fonetica catalana s’apartade la valenciana, poc deu interessar-nos la conservacio d’eixa doble grafia.Ans al contrari: devem considerar-la com un catalanisme que no podem nidevem admetre, per ser contrari a l’indole de la nostra llengua.Hi ha, no obstant, en la nostra llengua, un chicotet numero de paraules,en les que la major part dels valencians pronunciem les dos ll, en unso linguodental. Pero d’aço, que es tan propi de la nostra llengua, no fagens de cas el senyor Ortín. Les paraules a que nos referim son entre unesatres: Bulla, Balle, gualla, almella, molle, etc. que pronunciem separadament:Bul-la, bal-le, etc. Antigament la primera l era una t segurament perqueaixina se pronunciava: But-la, Bat-le.L’us de la j en el pronom de primera persona (jo), en lloc de la y grega(yo), no podem dir que siga arcaisme, sino un atre dels molts catalanismes,introduits pel senyor Ortín en la seua gramatica.La paraula originaria d’esta forma pronominal fon, com tot el mon sapego usat, lo mateix en l’antic roma vulgar que en la llengua llatina. Eixamateixa forma passà per evolucio, a eo en el dit roma vulgar, i d’ella s’originarenles distintes formes, en cada una de les llengües romaniques. Laprimera nova forma que adoptaren generalment estes llengües fon eu, queencara conserven el portugues i el roma; el provençal la modificà en ieuque tambe conserva; l’italia en io; el castella i valencià en yo; el frances io,jo i finalment en je, i el catala canvià el eu en jo, sense dubte per influenciafrancesa. Esta es l’evolucio del pronom ego en les distintes llengüesromaniques.Es veritat que a vegades trobem la forma jo en alguns llibres antics,pero son casos molt estranys i, sobre tot en llibres impresos en Catalunya;lo que no deu estranyar-nos, ya que ben clar es veu l’afany de catalanisarals autors valencians en totes les seues edicions fetes en Catalunya. Nidevem tambe oblidar que des del renaiximent les nostres lletres a mitandel segle passat ha segut usada la forma jo en lloc de yo, per alguns escritorspertanyents a l’escola valenciana catalanisada, pero la consignaciod’este catalanisme li dona mes caracter que poguera donar-li l’us dels poetessobre tot, en els començaments del nostre actual renaiximent en que ladesorientacio tenia mes rao de ser que ara.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 19199495“LAS PROVINCIAS” – 24 de març de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XII)La Gramatica del Sr. Ortín  Que residixquen en Catalunya valencians catalanisats, se comprén ifins se’ls pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat deValencia, pareix estrany, i es tambe incomprensible i si estos son catalanisatsi catalanisants, al mateix temps, es cosa que ni se pot ni se deu detolerar.No deixem de comprendre no obstant que molts dels valencians catalanisatsho son de bona fe; i es llastima que, sent, per un atre costat, valencianistesde veritat, hagen segut arrossegats per estes corrents estranyes decatalanismes, en lo que afecta a la llengua valenciana. Encara que estemconvençuts de que el senyor Ortín ha obrat de bona fe; i si en el seu treballresulta catalanisant, no deu atribuir-se a mala voluntat, sino a falta depreparacio per a realisar complidament el treball encomanat; pot que comdiguerem en una atra ocasio, se necessita major coneiximent d’una llenguaper a redactar el Compendi gramatical, que per a escriure la Gramaticacompleta; i d’este coneiximent necessari de la nostra llengua caria elsenyor Ortín, com clarament ho ha demostrat.Si el senyor Ortín no es trobava en condicions per a eixir airos en l’empresaencomanada pel nostre amic, el senyor Thous, ¿per que no cedigalantment la ploma a un atre de tants mestres titulats o amants de la nostrallengua que, pels seus estudis i anys d’experiencia, haguera pogutomplir el buit que tots sentim per la falta d’un Compendi de GramaticaValenciana, acomodat a les escoles d’ensenyança primaria? Com se veu,puix ha segut un error de calcul, per no haver medit be les seues forces,llançant-se inconsideradament a l’empresa, confiada en la seua bonavoluntat i en els seus laudables desijos. Mes l’experiencia dels anys, en elcontinu estudi de la nostra llengua, s’encarregaren de demostrar l’equivocacioque ha patit en la reedicio de
la seua Gramatica.Pero continuem el nostre treball, tractant ara de la preposicio catalanaamb. Esta forma, que en Catalunya ha segut objecte de grans discussionses un dels catalanismes mes caracterisats, entre els utilisats pel senyorOrtín.Evolucionada la paraula apud, encara que degue donar-nos la formaap, com de caput-capu (m) igual cap, tant en Catalunya com en Valencia,fon transcrita per ab, i baix esta forma s’usà, en les dites regions, des dela formacio de les dos llengües. En Catalunya continuà el seu us sense interrupcio;mes en el nostre regne de Valencia fon substituida mes propiamentper la preposicio en, durant el temps de
la decadencia. El senyorOrtín haguera contribuit a la depuracio de la nostra llengua, en l’introduccio,en
la seua Gramatica, de la forma ab, que es la propia del valencià, iper aixo es hui un dels arcaismes oportuns i dels que devien restablir-sequant abans; pero ha volgut imitar als catalans reformadors i desija que atodo trance, se imponga la forma catalana amb, tan impropia del valenciano.Vana i ridicula pretensio, ya que els mateixos valencians que huialardegen de l’us d’este catalanisme, no han de tardar en caure en el contedel seu erro, i l’us de amb passarà, com passen les modes en les peces devestir.En Catalunya, com hem dit, fon usada constantment la forma ab, finsque modernament ha segut transformada en amb, en les reformes plantejadesper l’Avens portada a les Normes de l’Institut, pel filolec catala, EnPompeu Fabra, quan se tractà de l’adaptacio de l’ortografía valenciana lesdites Normes nos digue el mateix senyor Fabra, a proposit de la formaamb: Comprenc que no poden vostes admetre la forma, amb ya que hanperdut el ab, que usaven vostes com nosatres; i encara en el cas de restabliresta forma, la fonetica valenciana
es contraria a l’admissio de la nasal(m); pero devien vostes restaurar la forma ab, encara que siga arcaica yaque no deu ser substituida per en.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  

Una de les tendencies fonetiques del catala
es deguda a la freqüentactuacio de la llei de l’esforç: d’ahi la pronunciacio de pobble, nobble,platja, etc., en lloc de poble, noble, plaja. Est esforç se deixa sentir tambeen la preposicio ab, pronunciant-la en gran part de Catalunya, amb davantde vocal i am davant de consonant per la llei de dissimilacio. Esta pronunciacioreforçada del ab, ha servit de base per a la seua transformacioen amb, que tambe s’escriu am.No obstant, l’us del amb no es general, ni molt menys, en la regio catalana.
La “Academia de
la Llengua Catalana”, lo mateix que gran numerod’escritors de mereixcuda fama i de competencia indiscutible, rebugen laforma moderna amb, considerant-la com dialectal, i continuen usant la tradicionalab.I si en Catalunya te una rao de ser la forma moderna amb, donada laseua fonetica particular es totalment arbitraria la seua implantacio, o introduccio,en Valencia, i contraria, per un atre costat, a l’indole de la nostrallengua,
com oposta a les lleis d’evolucio a la mateixa.La b postonica, precedida de m, desapareix generalment en mig de diccio,com succedix en palumba-paloma, gamba, camba-cama; i desapareixen absolut, quan, evolucionada la paraula, dita b devia quedar en fi de diccio.Veja’m els següents eixemples:Romà: columb-(um) Valencià: colomRomà: llumb-(um) Valencià: llomRomà: plumb-(um) Valencià: plomLa desaparicio de la b en estos casos obedix a, la llei d’eliminacio,dimanada del principi d’economia. Per a que puga conservar-se la b enpareguts casos, s’ha d’afegir una vocal eufonica que en valencià es o i encatala e:Valencià: nombO Catala: nombEValencià: nimbO Catala: nimbEValencià: yambO Catala: yambE, iambEEn canvi se conserva la p, per representar el so explosiu sort, en llocdel sonor, que es propi de la b.Romà: camp-(um) Valencià: campRomà: lamp-(adem) Valencià: llamp-rellampRomà: rump-(it) Valencià: rompSegons poden vore els nostres llectors, la preposicio amb, com a transformaciode ab, no te cap rao de ser en valencià, i constituix un catalanismeridicul que els jovens valencianistes deuen considerar com unainnovacio detestable i oposta al verdader cultiu de
la llengua. Si el senyorOrtín, en lloc de copiar i voler introduir estes innovacions, tan impropiesde la nostra llengua, tractara de restablir els arcaismes oportuns, com seríal’us de la preposicio ab, substituida impropiament per en, per a indicarrelacio de companyia, etc., aplaudiriem la seua labor, ya que eixa restauracioconstituix una verdadera necessitat per a la nostra llengua. D’estemodo, evitariem la confusio i falta d’expressio en frases com esta: Vixc enValencia en mon pare, en lloc de: Vixc en Valencia ab mon pare.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 19199899“LAS PROVINCIAS” – 4 d’abril de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XIII)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  La censura que nos entrete en estos articuls, no tendix, baix cap deconcepte, a menyscabar la fama i reputacio que el senyor Ortín pot tindrecom a mestre titulat d’instruccio publica, sino que el seu unic fi va encaminata posar de manifest els seus errors gramaticals a l’actuar d’autorimprovisat de la Gramatica valenciana.El titul de mestre d’instruccio publica, segons les disposicions vigentsde l’ensenyança, no supon coneiximent cabal de la nostra llengua, ni moltmenys, la suficiencia i aptitut necessaries per a considerar-se en condicionsde poder escriure un Compendi de Gramatica Valenciana. Si el senyorOrtín, apart dels estudis oficials del Magisteri, haguera fet uns atres particularsconsagrant molts anys al seu coneiximent profunt i consciençut, huipodria escriure sense errors sobre Gramatica Valenciana, ya que es trobariaen condicions per ad aço.Per lo tant no pot tindre rao per a enfadar-se contra nosatres si anotemels seus errors i comprovem els nostres acerts; perque ningu te dret a quese li reconeguen condicions que actualment no te, encara que les puga tindreel dia de dema: i si la pretensio de posseir eixes condicions resulta ungreu perjuï de la nostra llengua, tots els valencians estem en perfecte dretde combatre els errors a que li haja induit el desconeiximent de la nostrallengua.Si hem d’eixir pels furs de la veritat encara que molt a pesar nostre,devem reconeixer i confessar que de tots els mestres dedicats a l’estudi dela nostra amada llengua, en la regio valenciana, no era el senyor Ortín elmes indicat per a portar a cap la redaccio del seu Compendi de GramaticaValenciana. Acossat per la premura del temps, i encara que desprovist dematerials propis, prengue la ploma, per a forjar alguna cosa que es paregueraa una Gramatica, i despres de copiar, sense cap aprensio moltes deles definicions textuals en els eixemples, tambe textuals, de la Gramaticade la nostra llengua publicada pel “Centre de Cultura Valenciana”, completàel seu treball en una serie no interrompuda de catalanismes i dearcaismes inoportuns, com ho estem demostrant.Com a copiste se li podria dispensar, al menys, per l’exactitut en queeixecutà la seua labor; pero com a catalanisant i sembrador de arcaismesinoportuns, no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabentho,a la destruccio de nostra llengua.El dia en que el senyor Ortín, fets els deguts estudis, desterre, en absolut,els catalanismes que nos deprimixen, i els arcaismes inoportuns queimpedixen l’evolucio natural i constant de la nostra llengua i redacte unaGramatica Valenciana, siga quina siga la seua extensio, pero basada en elsprincipis cientifics i lleis propies d’esta llengua, nosatres serem els primersen adaptar-la i protegir-la. No creem que el nostre amic, el senyor Thous,rebuge esta proposicio que devia ser admesa per tots els valencianistes deveritat.Pero mentres aço no es faça, nos considerem en el deure ineludible decombatre eixe sistema, destructor de la nostra llengua, no a soles en elstreballs Gramaticals, sino tambe en els demes escrits lliteraris.Nos consta positivament que alguns valencianistes, poetes, sobre tot,inspirats en models catalans, no precisament en el fondo, sino en la formaortografica, creuen que els seus treballs van a desmereixer, usant l’ortografíagenuïnament valenciana. Es una equivocacio llamentable. El disfraç,per elegant que siga mai podra donar tant de relleu a la persona que l’usa,com els seus propis vestits.P roseguint en l’analisis dels catalanismes del senyor Ortín, parlarémara de l’us abusiu de la t, especialment en els verps freqüentatius, acabatse n i
t z a r, com a u t o r i
t z a r, estilitzar, re a l i
t z a r, i en els seus derivats, comFr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.101autoritzat, estilitzacio, realitzable, escritura introduida modernament enB a rc e l o n a .El neologisme catala, format per la doble grafia o digraf tz, en els casosindicats, reconeix per orige: primer, un helenisme, introduit en la baixa llatinitat,despres en el roma vulgar, i d’este a les llengües romaniques; isegon, a un efecte de la llei del reforç, propagat en alguns punts deCatalunya, i convertit modernament en grafia, primer, per alguns escritorsd’Avens, i despres pel “Institut d’Estudis Catalans”.El signe grafic, nomenat en grec seta o dseta, equivalent en fonetica ads, o siga al nostre so linguodental fricatiu sonor, representat per la s intervocalica(casa, camisa, cosa, blusa), i reforçat per un atre so linguodentalexplosiu sonor d, passà a la baixa llatinitat, o llati eclesiastic, signe novamentrepresentat per un atre signe grec que fon
la z. Veja’m alguns eixemplesen els que representarém foneticament la forma grega:Grec: dogmatidso Baixa llatinitat: dogmatizareGrec: prophetidso Baixa llatinitat: prophetizareGrec: anathematidso Baixa llatinitat: anathematizareEn un principi fon molt reduit el numero d’estos verps grecollatins i alpassar al roma vulgar, adquirixen indistintament les formes en izare oisare, predominant la primera sobre la segona: preconizare i preconisare.L’evolucio del roma vulgar, influenciada pel llati, produi diferents tendenciesfonetiques entre les distintes llengües romaniques, i d’ahi la verdaderaortografia en cada una de les mateixes. Mentres l’italia recobra el reforçfonetic del grec i el representa per una atra, z (profetizzare, agonizzare),les demes llengües romaniques rebugen generalment el dit reforç i es quedennomes en el so fricatiu sonor (s). D’estes, el frances representà este soper mig de la s que fon, sense cap dubte, la grafia mes apropiada (prophetiser,agoniser); el romanç castella, per z i per ç (cedeta), profetizar iprofetiçar (ç cedeta), i en les llengües provençal, catalana, valenciana imallorquina s’observa la confussio de les tres grafies agonizar, agoniçar,(ç cedeta) i agonisar. De manera que el reforç de la dental d originaria delgrec, a soles es conserva en la llengua italiana i representada practicamentper una atra z com hem dit.Es veritat que, en alguns punts de la regio catalana, ha existit i existixencara una tendencia dialectal al reforç dental en els casos mencionats: mesencara; no hem de negar l’existencia d’alguns eixemples, encara que rarissims,en escrits valencians, que devem atribuir a influencia catalana. Peropodem afirmar que el reforç de la
t en els verps freqüentatius de que parlem,lo mateix que les paraules que d’ells es deriven, ni ha existit ni existien la nostra llengua. Mes encara, eixe reforç dental
es contrari a l’evoluciofonetica de la nostra llengua. No hi ha a soles un valencià que pro n u n c i enaturalment i sense cap afectacio,o rg a n i
t z a r, estilitzacio, autoritzar, e t c .El digraf tz, ha segut rebujat per l’Academia de
la Llengua Catalana icombatut per escritors de gran reputacio, com es el senyor Miquel i Planas,que el considera com una forma dialectal. I si entre els catalans, a onpareix existix algun motiu, encara que siga dialectal no ha segut generalmentadmesa eixa grafia, ¿com s’atrevix el senyor Ortín a usar-la, sense capde fonament, que l’autorise, en valencià? Be pot i deu considerar-se la terminacioverbal itzar i paraules que d’ella es deriven, com un catalanismerepugnant que tots devem rebujar.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919102“LAS PROVINCIAS” – 10 d’abril de 1919   

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XIV)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  

Sent coses tan distintes, evolucio de la llengua i corrupcio del llenguage,hi ha, no obstant, alguns que confonen estos dos conceptes, i fins arribena dir que son una mateixa cosa. ¿Que diriem d’aquells que confonenla llei natural que rig i governa els actes de l’home, en la corrupcio de lesseues costums?, ¿no sera aço una atra cosa que l’inobservancia d’aquellamateixa llei? Lo que podriem dir d’estos, ho hem de dir tambe dels queconfonen la evolucio de la llengua en la corrupcio del llenguage.Evolucio d’una llengua parlada, es la transformacio lenta, gradual iconstant de les paraules que la constituixen, provocada per l’actuacio d’unconjunt de lleis fonetiques, emanades de certs principis del llenguage. I lacorrupcio del llenguage es l’adulteracio de les paraules, per efectes contrarisper l’accio natural i espontanea de les dites lleis.Un efecte constant de la llei de debilitament, subjecta al principi detransicio de sons, consistix en transformar en e la a postonica, quan laparaula del roma vulgar està formada per tres silabes, o siga, sempre quees tracte de paraules proparoxitones del roma vulgar.Veja’m els eixemples següents:Romà: organu(m) Valencià: orgueRomà: talamu(m) Valencià: talemRomà: cantaru(m) Valencià: canterRomà: balsamu(m) Valencià: balsemRomà: labanu(m) Valencià: laveRomà: rabanu(m) Valencià: rave 103Als mateixos efectes d’eixa llei està subjecta la paraula
s c a n d a l u ( m ) . P e rlo tant, evolucionant naturalment, la seua forma propia i genuïna, per precisioha de ser e
s c a n d e l , i aixina s’usava en els bons temps de la nostra llengua.Despres s’usà tambe la forma castellanisada e
s c a n d a l , i finalment la castellanae
s c a n d a l o . Per tant l’una com l’atra forma son purs castellanismesdels molts que tenim i que deviem desterrar. I si, en lloc d’evolucionar naturali espontaneament, subjectant-la a la mencionada llei se li dona caprichosamentuna atra forma impropia, aço es, escrivint e
s c a n d o l , com ho hafet el senyor Ortín, la paraula s’adultera i se corromp. De manera, que des c a n d a l u ( m ) per e
s c a n d e l , es evolucio, i escandol, c o r r u p c i o .Creem que, en lo dit, bastarà pera que els que l’ignoren sapien ya enqué consistix l’evolucio de la llengua, i quina cosa siga corrupcio del llenguage;i podran traure com a conseqüencia immediata que els queescriuen sobre una llengua, sense tindre els coneiximents necessaris d’ella,han de ser, per precisio, els majors corruptors del llenguage encara que hofacen inconscientment.Tambe s’adultera i corromp la llengua en l’introduccio de catalanismes,quan son contraris a l’indole de la nostra llengua, tals com homes i ordre,usats pel senyor Ortín.Una atra llei fonetica de les que rigen l’evolucio de la nostra llengua, iemanada tambe del principi de transicio de sons, es la llei del reforç,segons la qual, en paraules romanes proparoxitones, la i postonica setransforma en e; i si les paraules subjectes a eixe fenomen porten n despresde la i, transformada en e, esta consonant desapareix en singular pervirtut de la llei de eliminacio derivada del principi d’economia de forces.Esta transformacio de la i en e, aixina com la desaparicio de la n, en estosmateixos casos, constituixen dos fenomens evolutius freqüentissims en lanostra llengua. Fixem-nos nomes per ara, en les següents paraules:Romà: margin-em Valencià: margeRomà: termin-em Valencià: termeRomà: imagin-em Valencià: imageRomà: homin-em Valencià: homeRomà: virgin-em Valencià: vergeRomà: ordin-em Valencià: ordeRomà: origin-em Valencià: orige  La desaparicio de la dita n en singular,
es degut a l’indole de la nostrallengua, que rebuja el so linguodental nasal al final de diccio, no a solesen les paraules de que estem parlant sino tambe en general, per quinmotiu escrivim arcá, fadrí, sermó, etc., i no arcán, fadrín, sermón, etc., noobstant ser etimologica la dita n. Pero tant en estes paraules com en lesromanes proparoxitones, i en general, sempre que en singular desapareixla n, per efecte de la llei sobredita, reapareix en els plurals, perque en estecas, ya no es troba en fi de dicccio. Per aixo pronunciem i escrivim margens,homens, ordens, etc., lo mateix que arcans, fadrins i sermons.En la regio catalana, per mes que en uns atres temps se pronunciava iescribia la n en homens, vergens, ordens, i en totes les paraules procedentsde proparoxitones romanes, la seua tendencia ha segut sempre suprimirla,i hui es considerada com arcaica per alguns catalans la terminacio ens,en les dites paraules. Pero si la tendencia del catala ha segut suprimir estan en els plurals i escriure homes, verges, images, etc., la tendencia valenciana,pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimologica.I no deu estranyar-nos l’existencia d’estes dos tendencies fonetiques, diferentsen Catalunya i en Valencia, perque es cert que ademes de les lleisfonetiques i evolutives comuns al catala i valencià, existixen unes atresmoltes, particulars i propies de cada una d’estes llengües, com tindremocasio de demostrar. Es puix un catalanisme escriure homes, com fa elsenyor Ortín en
la seua Gramatica.Si a l’indole de la nostra llengua repugnara la conservacio d’eixa n, noobstant ser etimologica, devia desapareixer per la llei d’eliminacio, comsuccedix en singular, pero no repugnant a la fonetica valenciana, i sent almateix temps consonant etimologica, ¿per quina rao s’ha de suprimir? Si enCatalunya es una tendencia fonetica mes o menys natural, en Valencia note rao de ser i l’encabotament en escriure, homes per homens es un uscaprichós, i, per lo mateix, corruptor del llenguage. La llengua no se depurallevant-li els elements que li son propis i necessaris, sino eliminant elsimpropis i quant s’oponga a l’evolucio natural que tendix sempre al seumajor perfeccionament.  

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.105  “LAS PROVINCIAS” – 17 d’abril de 1919  

CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE FULLANA EN ELS ANYS 1918 I 1919  

GRAMATOLOGIA VALENCIANA(XV)Catalanismes i arcaismes del Sr. Ortín  Ya que, en el nostre articul anterior, prometerem parlar de la fomaordre, en lloc d’orde, nos ocuparém hui d’este catalanisme, que es a lamateixa vegada un galicisme d’orige.De ordin-em, tant el catala com el valencià formaren orde, i el frances,entre totes les demes llengües romaniques, introdui la r eufonica, i escrigueordre, de la mateixa manera que de pulvis, formà poudre i de l’altalema hurde, hourdre. El catala per un verdader contagi i fins per la tendenciafonetica catalana cap a la francesa, arribà a pronunciar ordre, enalgunes parts de Catalunya, conservant, en tot el seu vigor la forma ordeque es
la propia. Eixa forma afrancesada, introduida en algunes parts deCatalunya, tambe s’estengue en algun lloc del nostre regne, encara quesempre en caracter dialectal i totalment transitori, ya que pronte desaparegue,quedant solament en vigor la forma, orde.¿Per que en Valencia desaparegue eixe galicisme importat per mediaciodel catala? La rao es evident. La llengua valenciana experimenta unagrandissima repugnancia en la pronunciacio de la r, repetida en dos silabesconsecutives. Este fet es innegable.Quan en la primera etapa de la formacio de la nostra llengua evolucionarenles paraules, baix l’accio de la llei, nomenada pels filolecs,d’eliminacio, en la caiguda de la vocal postonica algunes d’eixes paraules 107quedaren formades en la dita r repetida en dos silabes consecutives, comsuccei en porpra, de purpura; marbre, de marmore, i martre, de martire.Com l’indole de la nostra llengua no podia tolerar una asperea en la pronunciacio,eixes paraules, i unes atres paregudes, prengueren en aquellsmoments la forma erudita, aço es, sense evolucionar a penes, ya que pronunciemhui purpura, marmor i martir. Unes atres vegades ha hagut d’intervindreel canvi de la r en l per a evitar la dita asperea, i de aratru, seformà aladre, com de turture, tortola. I per la mateixa rao, hagueren decanviar de conjugacio no pocs verps, segons podem observar en ardere iabsorbere, els quals, en lloc de prendre les formes ardre i absorbre, prenguerenles de ardir i absorbir. En uns atres casos veem desapareixer unade les r etimologiques per a evitar la dita asperea. Veja’m les paraulessegüents fratrinu, fadri; de fragrante, fragant; de perdere i prendere, primerperdre i prendre, i hui pronunciem pedre i pendre, lo mateix que decernere pronunciem cendre i no cerndre.I si aço succedix quan r es etimologica, ¿quanta major no ha de ser larepugnancia en admetre una r epentica? No hi ha que dubtar, puix, que laforma ordre per orde es, pel seu orige, un galicisme en Catalunya i la seuaintroduccio en Valencia, per mediacio de Catalunya, constituix un atre detants catalanismes que devem evitar.En l’exposicio i comprovacio de l’anterior catalanisme, suspendrem,per ara, el nostre treball de descatalanisacio de la llengua valenciana,esperant una ocasio mes oportuna per a completar este estudi, majormenttenint en preparacio les Diferencies llingüistiques entre el valencià i elcatala.Ara a soles nos resta fer algunes declaracions perque aixina complix ala veritat, a la justicia i a l’educacio cristiana. I siga la primera afirmar alsenyor Ortín i a uns atres amics que han llegit els nostres articuls, quequants principis i lleis filologiques hem citat en estos escrits, aixina com lacalificacio dels mateixos; el tecnicisme filologic que hem usat i continuemusant, lo mateix que la calificacio dels arcaismes, tot, absolutament tot,podra vore’
s en els filolecs francesos, alemans, italians, anglesos i espanyols,als qui hem estudiat detengudament. I per si desigen consultar-los,ya que la seua llectura pot servir-los de gran profit, recomanem elssegüents:Fr. J. BENJAMIN AGULLÓ PASCUAL, O.F.M.  

Entre els francesos: PAUL PASSY, Etude de changements phonetiques,Paris, 1889. V. HENRY, Grammaire Comparée, Paris, 1890.Entre uns atres alemans: A. ZAUNER, Romanische sprachwissenschaf’t,Leipzig, 1900 tradui a l’italia per FESTA CHUCHARD, Der Vocalismus des vulgarlateins,Leipzig, 1868.En Italià: GI O. BT TA. FE S TA, Glottologia Romanza. Elementi diGrammatica comparata delle lingue neolatine, Torino, 1904. T. GLOTTI,Grammatica Ragionata e Storica, Torino, 1900.Anglesos: A. H. SALCO, Principes de Philologie Comparées, traduits perERNEST JORY, Paris, 1884. H. SWEET, A history of english sounds, Oxford,1888.Espanyols: JULIO CELADOR, Origen de
la Lengua Castellana, Madrid,1904. V. TINAIOVO, Estudios Filológicos, Madrid, 1886. TORRES Y GÓMEZ,Gramática histórico-comparada. Madrid, 1899. T. ARAUJO, Gramática razonadahistórico-crítica de
la Lengua Francesa, Toledo, 1899. PADRE NONELL,l’Análisis Morfológich de la llengua catalana antiga comparada ab lamoderna. Manresa, 1895. Del mateix, Análisis Fonologich-Ortografich de
la Llengua Catalana antiga i moderna, Manresa, 1896. DOCTOR GRANDIA,Gramática Etimológica Catalana, Barcelona, 1903. MOSSEN ANTONI MARIAALCOVER, Qüestions de Llengua i Literatura Catalana, Palma, 1903. P. FABRA,Qüestions de Gramàtica Catalana, Barcelona, 1911.Que conste puix, que no hem inventat nomes un principi filologic niuna sola llei fonetica: Tots els principis i lleis, lo mateix que el tecnicismeque hem usat en estos articuls i el que utilisem en la classe, podra vore’sen les obres citades i en unes atres que deixem de citar.Finalment, tambe hem de fer constar que, no obstant haver mereixcutla previa censura dels superiors nostres, quants articuls hem publicat finsa hui, retirem les paraules, les frases i conceptes que hagen pogut molestarpersonalment al nostre amic, el senyor Ortín i a uns atres que s’hanconsiderat aludits, sostenint, no obstant, quant hem dit respecte als catalanismesi arcaismes, ya que no hem de fer traïcio a les nostres conviccions,encara que siga en el terreny lliterari.   

P. LLUÏS FULLANA MIRA, O.F.M.